Header Ads

ESPERIT VERSUS ÀNIMA


L’hivern de l’esperit és l’única estació que té alguna cosa a dir.
 
Permeteu-me que inicií així aquest escrit, amb un dels pensaments lleugers que formaran part del meu futur llibre que, si tot va bé, podria publicar a meitats d’aquest any. Abans tocarà presentar-ne uns altres dos que estic enllestint aquestes setmanes, en un dels casos, i tot just començant, en l’altre cas. 

En tot cas, el pensament s’escau perquè hi ha tres amics amb els quals, ara fa uns dies, varem parlar, tot fent una agradable tertúlia intel·ligent i amb debat, d’aquelles que tant m’agraden i per sort puc gaudir, de la necessitat d’anar per la vida nets i lleugers d’equipatge. 

Als tres – Antonio, Pere i Anton – els dec aquest post on mantinc allò que vaig dir, i ells van compartir, quan parlem de permetre que sigui el nostre interior el qui ens parli en moments durs o que reclamen exercici d’interiorització. És just en aquest instant, quan deixem que en la foscor d’aquest hivern personal aflorin realitats i es dibuixin paisatges que altres cops ens dominen - com un arbre que ens tapa el bosc – que veiem el camí, les petjades i les dreceres. 

Hem de caminar endavant sabent amb qui i amb què comptem realment. Caminar sense que ningú, per més proper que sigui, ens condicioni i ens dibuixi el rumb fora de la nostra pell perquè la nostra pell ningú l’habita. Escoltar per aprendre és bo però si escoltar suposa sotmetre’ns a processos rars i simplement per provar, pot esdevenir l’errada. En aquest punt hi ha un altre amic, l’Alejandro, que també s’apunta a aquesta argumentació. La calma que notem amb persones que escolten topa amb la confusió que ens provoquen els qui aconsellen a una ànima aliena a la seva.

Igualment cal caminar sempre pendents de petjades que han quedat enrere (s’hi han quedat o les hem deixat) per allò que deia abans de les dreceres. Sempre hi ha senders que es bifurquen però més tard es tonen a unir. El temps, a traïció com sempre, ens passa ràpid i sovint cal anar corrent per escapar o per recuperar. Com deia l’Antonio l’altra dia, és possible escapar i recuperar més tard però es fa impossible recuperar-se aturat mentre quelcom s’escapa. 

El temps mana en totes les estacions però si ens ho proposem és dòcil.  Compassar les petjades és l’instint de retrobament si els dies no s’esmicolen massa de pressa. Sempre hi ha el moment per canvis i recerques si sabem quan és hivern i com centrar el nostre esperit. 

Per acabar, i disculpeu el sentit filosòfic del text – els hi devia als amics -, és tot molt més senzill com sempre dic. Què volem? Quan ho tenim? Esperit versus ànima.

4 comentaris

Anònim ha dit...

@sended by iphone Antonio wrote: Fue de primera la tertulia del otro día sobre todo por la actitud de debate que tuvisteis todos. Poco más puedo añadir querido Óscar. Creo que tu lo definiste una vez de primera con aquella frase de no hay más miedos que tus propios fantasmas. Tratando situaciones de desamparo personal que todos sufrimos siempre es importante hacer lo que nos dicten corazón y mente antes de lo que se nos dibuje desde fuera. Las crisis son la antesala de la renovación. En psicología siempre recuerdo una frase que dice que cuando más miedo se tiene es cuando más se debe abandonar uno a sus deseos reales sin pensarlo. Aunque propongamos el debate del espíritu versus el alma. La cosa está clara. Buff que me no quiero complicar más las cosas. Me voy a comer. Un abrazo.

Antonio

Oscar Ramírez ha dit...

Antonio, que no pasa nada, que no te has liado jejeje. A mi, e imagino que a los lectores de este espacio, nos encanta leer tus disertaciones y tus aportaciones. Para mi son muy válidas. Abrazote!

Marta Guivernau ha dit...

Il·lusiona tornar-te a llegir i veure que mantens la qualitat dels escrits i la llum dels pensaments. Vaig remirant-me els nous textos i ja opinaré però en tot cas siguis benvingut de nou.

Oscar Ramírez ha dit...

Moltes gràcies Marta. Tenir lectors com tu fa que valgui la pena seguir alimentar cada dia aquest nou espai.

Amb la tecnologia de Blogger.