AGRICULTURA MENTAL

A vegades buscant unes coses a Yotube, en trobes altres. Bé, de fet això passa sempre. El cas és que he topat amb una d’aquelles perles que no hagués vist mai perquè desconeixia la seva existència. És una versió molt i molt especial de la Bohemian Rapsody dels Queen, interpretada per cinc aules universitàries. Aquestes coses –em refereixo a l’existència de tanta qualitat i cultura musical fruit de dedicació constant i plena- només poden passar a dos llocs del món: als països nòrdics i al Regne Unit. En aquest cas ha tingut lloc en una universitat de Dinamarca i el resultat, com comprovareu, posa el pèls de punta. Per als amants de la música /oi de Queen (en el meu cas són les dues coses) és un vídeo més que interessant. 

Després de molt temps de silenci, marcat per la malaltia i els atacs d’angoixa entre altres fets, Joaquin Sabina ha tornat a composar i a cantar. Fa pocs dies que s’ha donat a conèixer el primer tema del seu nou disc que aviat estarà a la venda.  Escoltant la lletra i mirant el vídeo, perquè en aquest cas és important mirar-se’l, s’entenen moltes coses. Diríem que no és un simple videoclip, que és un clar repàs a tota la seva carrera i que s’intueix una mena de comiat, com si aquest nou disc hagués de ser l’últim.  La lletra és molt personal, moltíssim, i parla del molts dels moments dels seus 40 anys de carrera. Al vídeo s’hi veuen cartells de gires passades i hi surten les persones més importants de la seva trajectòria musical. Hi veureu al Pancho Varona ensenyant l’escut de l’Atletí, a l’Antonio Garcia de Diego vestit de Grouxo Marx, al productor musical Leyva o a l’actriu Macarena Garcia que fa de cambrera.  Sabina parla a la cançó de les seves malalti...

Recorda’t de la meva ombra, del cos que no rebrota al fons del cementiri. Desperta als ocells, explica’ls un somni que jo hagués tingut. Plora, besa, acomiada el dia amb una abraçada buida en el gest.  Recorda’t dels meus ulls, de la mirada ara absent de geografies i closa per sempre. Turmenta a la lluna fins que escupi el dia, vine a buscar-me, no em trobis, angoixa’t, no moris. Estima aquella paraula que mai vas sentir, les coses que mai et vaig dir.  Recorda’t de mi, terra endins... carícia enllà.   ... I sona Henry Purcell en veu d’Andreas Scholl 

El nou treball del Nick Cave , Skeleton Tree , és una autèntica obra d'orfebreria musical. Cave, que ha perdut al seu fill de 15 anys fa pocs mesos en un accident en un penya-segat de Brighton, ha elaborat aquetsa mena d'òpera i reflexió en veu alta sobre la mort, el dolor i la pèrdua. Aquesta peça, anomenada Girl in Amber, és una mirada còmplice sobre la mortalitat. Us aconsello escoltar tot el disc, no us deixarà pas indiferents.

No sé que tenen les Maries que m’alimenten tant i no parlo pas de les galetes. Aquest cap de setmana ha estat de coneixences i d’apropaments. Hi ha hagut temps per parlar cara a cara amb muses per primer cop i per compartir cafè amb altres rostres ja coneguts que fa temps que no veia.  La música nodreix, ho he dit sempre, i alimenta al màxim si qui l’ha cuinat te la serveix en safata i et diu quins ingredients hi ha posat perquè allò, aquell disc o cançó, t’ompli tant l’ànima i es faci tant mengívol.  Abans d'ahir i ahir mateix us avançava un nou nom del qual aniré parlant les properes setmanes, una nova musa que m’inspira, em fa respirar i m’enamora. La Maria Rodés, així es diu, és capaç de traspassar-nos la pell i acaronar-nos per dintre xiuxiuejant les seves melodies amb tanta tendresa que només necessites pau.  Ahir us la donava a conèixer cantant coples – perquè el seu últim treball és tot de versions atrevides de coples clàssiques – i avui us la...

Baixàvem pels carrers cantant clàssics a duet, desafinant melodies i lligant caps sense cap ni peus. Érem el moment , la cançó, la nota perduda i la riota simpàtica dels altres. I varem ser tant feliços...  Hi ha tantes coses que succeeixen sense que ningú les vegi, les visqui o les recordi. Hi ha desitjos que es perden i dubtes que mai es responen, paraules que es diuen i es neguen, que s’entenen malament o que es deformen a posta. I promeses que mai arriben al destí. Ningú pensa mai que hagi de morir en aquell moment. Però pot succeir.  Per això, per exemple, cal baixar pels carrers cantant. Per això, nosaltres baixàvem pels carrers cantant clàssics a duet i desafiant melodies tot lligant caps sense cap ni peus. Ja teníem el cel en la nostra cambra   i sabíem que la nit no tenia final.  Aquí, Gino Paoli fa 50 anys. A sota, Gino Paoli fa una setmana.    L’antagònica foto demostra que, malgrat els desitjos, totes les nits tenen...

M’encanta veure que les ciutats conserven part dels seus orígens, la seva identitat, elements i tradicions que les defineixen. A Altamura, coneguda per ser la ciutat del pa i per fer el millor pa de tota Itàlia, hi ha un forn antiquíssim. Data de l’any 1.380, quan aquest forn era al mig del poble, al mig d’un carrer i nu de parets o sostre.  Els almaturans feien la pasta dels seus pans a casa i la duien a coure en aquest indret que, dues dècades més tard, va canviar el seu estatus passant a tenir propietari i, conseqüentment, quatre parets que l’envoltaven, un sostre, una porta d’entrada i uns preus per al pa que s’hi feia.  El forn de Santa Chiara encara funciona avui en dia. Situat en una placeta amagada, al costat de dos carrerons estrets i a pocs metres d’uns església diminuta i vella, el negoci té la botiga de pa i, a fora, un arbre centenari que aixopluga una taula rodona per a vuit o deu persones. No es pot reservar, només cal arribar i esperar que quedi al...

Conto les hores per marxar cap a Itàlia. Demà a les sis del mati surt l’avió de Barcelona cap a Milà i més tard, el de Milà fins a Bari. A la una de la tarda quedarà només un agradable trajecte en cotxe, amb els amics italians, que separa l’aeroport de la ciutat d’Altamura on viuré els propers sis dies.  Us explico tot això perquè he pres la decisió, al contrari del que he fet altres vegades, de no narrar el viatge en directe, dia a dia. En aquesta ocasió, necessito una desconnexió quasi total per a dedicar-me a gaudir dels amics que tinc allí, de la ciutat que tants records em porta, de l’ambient que trobo allí i que m’obliga a portar a tot arreu una llibreta i un llapis. Anoto pensaments de manera constant, vaig inundat d’inspiració, no puc parar d’escriure en certs moments del dia.  A la nit, abans d’anar a dormir, compartiré amb vosaltres algun dels meus pensaments i alguna imatge. Però no prometo que sigui cada dia i que sigui a primera hora de la nit com f...

E l proper dia vindré només vestit de lletres, paraules i poesia gravades a tota la pell i als racons i així impregnaré les teves mans i el teu cos m'haurà de llegir i amb el nas resseguir les corbes, les muntanyes i els camins. El proper dia vindré sense majúscules ni punts ni comes sense paraules a la boca seré un llibre obert -com sempre. Fins la tornada. Petons. Te lo leggo negli occhi, hai bisogno di me.

El mestre de cerimònies ha de conèixer a fons als protagonistes de l’acte que coordinarà. El bon amic Manolo Rivera, editor a més de part dels meus llibres, va jugar aquest paper el passat 6 de març quan varem presentar al Cafè Metropol la meva “Invasió de camp”. Amb ell fa més de 25 anys que ens coneixem i els darrers anys ens lliga, a més d’una estreta relació d’amistat, la vesant laboral. El Manolo és també amic de la resta de convidats i convidades d’aquell dia al Metropol i d’aquí que fes una presentació tan exquisida com la que us convido a veure a continuació. Com els altres vídeos, us recomano que se’l mireu amb calma i bons ulls. 

Fa dues dècades que ens va deixar l’Ovidi Montllor. Avui fa tot just que moria. Tenia 53 anys i va deixar un llegat musical que encara es recorda avui i es mantindrà a la memòria col·lectiva per sempre. Els qui el van conèixer, diuen que l’Ovidi era una persona amable, tímida i carinyosa. En fa la cara.   Avui, que recordem   la seva absència, toca més que mai tenir-lo present i agrair-li totes les cançons que va cantar i composar, tants concerts en directe i discos enregistrats per a nodrir als qui sempre l’hem seguit. Recordarem les poesies de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés o Pere Quart que ell musicava tant bé al costat del guitarrista Toti Soler. Ovidi Montllor no marxarà mai. La seva música no permetrà cap adéu i convidarà sempre a noves retrobades amb aquest gran mestre.  Comparteixo ara amb vosaltres aquest directe tot cantant “Perquè vull”. 

Un cop vaig escriure un conte per un nen. El protagonista era ell, el mateix nen, i un drac. Per un moment, posar-me a la pell d’un infant va ser preciós, intens, emotiu. I sempre ho tinc present a la memòria. Avui us proposo quelcom semblant. Llegiu amb amor aquesta petita història i regaleu-vos un instant d’infantesa per tornar a aquells anys on tot era creïble i res ens era dolent.  Una senyora que somriu en una andana mentre passa el tren. I un home que recull les coses, les posa a la motxilla i va corrent cap al tren que ja marxa. Una noia jove amb un abric vermell saluda al seu nuvi i no el veu. Però ella somriu i el saluda fins que, de cop i volta, ell puja al tren i el tren surt. Ningú se’ls mira mentre es besen a distància però s’endevina que s’estimen. I hi ha un rei que oblida les coses pel carrer, un rei que sempre ho oblida tot. I tot això potser només es veu des de la finestra del regne de les fades... perquè un dia sortirem junts del cinema i sabr...

Veient aquesta foto, m’ha vingut al cap la cançó del gran Miquel Abras. Quin tros de veu i quina gran persona. Avui puc fer les paus amb el meu cor, no puc pensar que perdo el temps cada cop que intento acostar-me a tu, que intento mirar-te als ulls d’a prop, lluny, molt lluny de voler-te oblidar,lluny de teixir una amistat, lluny de perdre tota esperança. Sóc qui cuida les flors del jardí, qui s'enfila cada matí i et deixa flors a la finestra, sóc qui parla amb el sol i la lluna, qui resa per tu cada nit, qui vol que siguis feliç, potser estic boig, potser estic boig. La timidesa no em deixa parlar amb tu, no em deixa mirar-te ni als ulls, no em deixa seguir-te quan marxes a la ciutat, no em deixa mirar-te ni un segon no em deixa ni acariciar el teu nom, no em deixa dir-te que ho ets tot. Sóc qui cuida les flors del jardí, qui s'enfila cada matí i et deixa flors a la finestra, sóc qui parla amb el sol i la lluna, qui resa per tu cada nit, qui vol que sigu...

Nueces para el amo r és una pel·lícula poètica, sentimental i amb tocs un pel dramàtics. Dirigida per Alberto Lecchi , aquesta joia argentina, que va veure la llum l’any 2000 val molt la pena sobretot pels diàlegs dels protagonistes, el Marcelo i l’Alicia. Dels molts fragments especials que té, en destaco un que a més he apuntat i comparteixo a continuació:  Marcelo:-"El otro día conocí a una chica que me dijo que le gustaba ir de frente: En realidad, yo no leo libros, no voy al cine y tampoco le digo nada a las mujeres pero esta vez no tengo nada que perder y además creo que estoy enamorado." Alicia: -"La próxima vez que se te ocurra conquistarme no me sigas en secreto ni me mandes anónimos. No son tiempos para esos juegos." Hi ha un altre moment de la pel·lícula que també vull destacar i que podreu veure al final del text que segueix. És quan l’Alicia li llegeix al Marcelo un fragment d’una de les millors poesies que he llegit mai i de la qua...