AGRICULTURA MENTAL

El pianista de la Mercedes Sosa, el Popi, em va comentar no fa massa que està convençut que l’Amèrica Llatina ha regalat al món grans dames de la cançó. Va ser en una trobada que ja us havia comentat (llegiu aquí) i en la que va donar-me un nom clau en la cançó femenina de poesia i protesta d’aquelles terres. Després de la Negra, deia el Popi, va la Violeta Parra. O potser al costat més que darrera o al davant, afegia.  És ben cert que la música de Violeta Parra transmet missatge clar, que les seves lletres són les lletres del poble més humil, dels camperols i les persones sense recursos, de les que eren esclavitzades en aquelles èpoques no tan llunyanes que explica ella. Les veus canvien, muden perquè els cantants moren malgrat ens deixin, per sort, el seu llegat. Les idees i els pensaments, com les musiques i les lletres, caminen sobre altres cames i viuen en altres veus d’altres cantants.  Avui comparteixo aquesta versió d’un clàssic de la Violeta. Ara el c...

Aviat us parlaré de l’Alessio Arena. Us avanço que aquest napolità resident ara a Barcelona tindrà nou disc en poc temps. Us proposo llegir aquesta poesia que ha musicat i veure-la en vídeo. I després em dieu la vostra opinió.   De prop no veuràs mai si ha sortit el sol S’amaga enmig d’un llibre el seu record I la seva ombra es va estirant per sota l’aigua... Del dia que ja no et pensaré aquí al meu costat, tot i que no sigui per treure’m del cap la meva mentida preciosa. M’espero el vent que tregui les ferides del meu crit. Veig el camí plagat de somnis que mai he volgut dormir. Melodia de tardor, xafogor de plats bruts, de dinars on jo vaig arribar tard. Melodia de primavera, no vull que sigui sincera, pero que floreixi com una rosa la meva mentida preciosa.