Archive for de febrer 2012

SALVAR UN MODEL EDUCATIU, SALVAR L’OLGA XIRINACS I L’ABRIL

Per més que vaig coneixent la història que afecta els pares, mares, alumnes i professors de l’escola Olga Xirinacs de Tarragona i de l’escola Abril de La Canonja em quedo més sorprès. Aquest dimarts a la tarda, a la COPE, varem entrevistar a representants de les dues AMPA per saber com està la seva situació de demanda que passa per mantenir ambdós centres educatius tenint davant la negativa de la Generalitat que vol tancar els dos centres passi el que passi.

Aquest dijous els representants de les dues associacions de mares i pares de les dues escoles viatjaran a Barcelona, al Parlament de Catalunya, per intentar arribar a parlar amb la Consellera d’Ensenyament que fins ara ha passat d’ells olímpicament. Tenen el suport d’alguns dels parlamentaris de la ciutat però també tenen clar que serà complicat contactar amb la consellera perquè ja ho han intentat en reiterades ocasions sense èxit.

No s’entén el perquè de tot plegat. Les dues escoles tenen el seu model educatiu, alumnat suficient i pertanyen a dos nuclis de població que tenen perspectives de creixement demogràfic suficient com per mantenir obertes els dos espais docents. L’Olga Xirinacs és actualment en uns barracots però els pares estan disposats a mantenir-s’hi si també mantenen el centre. L’Abril és una escola ubicada dins de l’escola de La Canonja i ocupa dues aules d’un centre que ja està obert.

Per tant: on hi ha el problema? Si no estem parlant de despeses de construcció i les de personal ja estan assumides d’altres anys i no cal contractar més places, perquè s’entesten a tancar les dues escoles? Té alguna relació amb el tancament el fet que els alcaldes de les dues ciutats afectades siguin socialistes?

I una pregunta més. De què serveix que la societat es mobilitzi a favor de les demandes d’aquests pares i mares que han recollit signatures i fet actes populars per aconseguir la implicació de la resta de ciutadans si els responsables polítics de torn s’ho passen pel folre?

Espero i desitjo que s’imposi la cordura i la lògica, que al final les dues escoles es mantinguin obertes i que no es destrueixi un model educatiu més que vàlid que té com a essència tot allò que no compleixen els qui manen: educació i respecte.

Aprofito per a demanar a tots els qui llegiu aquest blog que us sumeu al Manifest per la continuïtat de l’Escola Olga Xirinacs en AQUEST ENLLAÇ i que, en la mesura de les vostres possibilitats, ajudeu a fer realitat el somni iniciat a les portes de l’Escola Abril de La Canonja.

LES XIFRES REALS DITES PER UN EXPERT

Fa pocs dies us donava la meva visió de la decisió de l’Ajuntament de Tarragona d’eliminar el Concurs de Focs Artificials i el Festival de Dixieland. Quan parles i cantes algunes veritats se’t titlla d’incendiari i de pessimista destructiu. Però quan la teva opinió es reforça amb versions oficials els qui critiquen i titllen han de callar i escoltar.

Per això em permeto el plaer d’adjuntar una carta que ha escrit un dels màxims responsables del festival musical esmentat. El Carlos Fernández va ser director artístic del Festival Internacional de Dixieland durant quatre anys i explica a continuació la seva versió d’allò explicat pel consistori tarragoní. L’escrit no té pèrdua.


CARTA
La transparència cultural a la ciutat de Tarragona

M’he decidit a escriure aquestes línies i difondre-les per la xarxa davant la perplexitat que estem vivint a Tarragona des que ha començat aquest 2012 arran de les decisions que afecten la cultura com eina cohesionadora en una ciutat que tradicionalment no n’ha estat sobrada. La regidora de cultura ha dit repetidament els darrers dies que el Festival Internacional de Dixieland costava uns 160.000 €. I m’he quedat bocabadat i m’he sentit enganyat. Vaig estar productor tècnic del certamen els anys 2001-2004, i director artístic de 2005 a 2009. Crec que conec bé els intríngulis d’aquest esdeveniment i he decidit no quedar-me catatònic sinó reaccionar.

El darrer any que vaig tenir el plaer de dirigir-lo, el 2009, el cost per a les arques municipals va ser de 82.490 €. I crec que no va ser menys perquè la maquinària de la gestió municipal no va demanar algunes de les subvencions oportunes, que sempre havia demanat l’anterior equip de govern. Per tant, o bé els dos darrers exercicis de 2010 i 2011, quan no ha treballat el mateix equip de realització, realment s’ha doblat el pressupost, o bé algú està tergiversant la realitat davant la ciutadania. No sé que seria més greu.

Aquell festival del 2009 va presentar 65 concerts i activitats, gairebé la meitat que el 2007 quan es van programar 122. La tendència de l’ajuntament era clara: anar ofegant una iniciativa que no havia nascut de les seves files polítiques sinó des de la independència artística. Analitzin sinó els comunicats d’aquests darrers dies i veuran que a Tarragona només es salvaran els programes nascuts en etapa socialista o algun que, encertadament, van crear els populars en un mandat de coalició amb CiU i que el seu líder actual, Alejandro Fernández, sortosament ha posat com a condició per a l’aprovació del pressupost 2012.

També convé que els contribuents i aficionats sàpiguen que des del 2007 políticament s’intentava canviar la idea d’un festival especialitzat en un gènere de llarga i viva tradició a Catalunya com el dixieland -amb bandes mítiques com La Locomotora Negra o La Vella Dixieland, amb descobriments brillants com l’Andrea Motis amb la Sant Andreu Jazz Band, i amb moltes formacions tarragonines-, per una altra d’un certamen dedicat d’una manera genèrica al jazz. És a dir, es volia passar de ser l’únic festival de dixieland en tot l’Estat espanyol, amb tot el valor afegit que suposa la singularitat i considerat com un dels més importants del món, a un més dels nombrosos festivals de jazz que existeixen no sols a la península –també a la veïna Reus- sinó arreu. Si hi afegim que de cap de les maneres podíem competir econòmicament amb els esdeveniments basats en la programació d’un cartell només configurat amb grans figures artístiques, el canvi hauria estat una defunció encara més immediata.

Des de la discrepància, a Tarragona es fa necessària una veritable transparència cultural sinó volem hipotecar el futur d’aquesta ciutat que ja ha perdut massa oportunitats i en la qual moltes ciutadanes i ciutadans no volem retornar a una grisor que, en molt bona part, vam superar.

Carlos Fernández, director artístic del Festival Internacional de Dixieland entre 2005 i 2009.

ERA PREVISIBLE

L’absolució del jutge Garzón en el cas dels crims del franquisme era més que previsible. Com ja el tenien tocat i enfonsat amb la inhabilitació de l’altre judici al qual el van sotmetre injustament, tocava declarar-lo innocent en aquesta ocasió. Així de depriment és l’estat judicial al nostre país. Algú es pensava que també el condemnarien en aquesta causa?

També es previsible que acabi a la garjola el soci del Duc de Palma i que Urdangarin sigui declarat culpable o tingui una pena que no li comporti presó. Temps al temps però reitero que hi ha fets que no cal ni jutjar-los perquè tothom sap com acabaran.

Amb la jugada de Garzón hem vist moltes coses. Que cadascú les analitzi des del seu prisma. Quan es dicti la sentencia del cas Fundación Noos ja en parlarem però quedar clar què succeirà.

Baltasar Garzón ha assumit els darrers anys un rol de protagonisme poc habitual en una figura judicial però no es pot tenir que ha tingut pebrots de posar contra les cordes a certs personatges que en cas contrari haguessin viscut amb impunitat tot i els seus crims i abusos. Jo, particularment, l’aplaudeixo.

AULES BUIDES I ALUMNES DRETS

Les imatges de l’embargament del col·legi Santa Illa de Madrid, emeses a totes les televisions ahir dijous, sembla tret d’una pel·lícula de Buñuel. El deute del centre educatiu amb la Seguretat Social supera els 900.000 euros i l’administració va ordenar que es buidés tot allò que hi havia a les aules, despatxos i altres dependencies.

Els alumnes, 160 que tenen entre 3 i 17 anys, eren a les seves classes quan van entrar els treballadors de l’empresa encarregada de prendre-ho tot. Es van endur taules i cadires, pissarres i penja-robes, mapes i quadres, llibres i prestatgeries, ordinadors i altres aparells informàtics i electrònics, tot el que van veure que es podia traslladar fins el camió excepte les parets, finestres i portes que van ser l’únic que va quedar al seu lloc.

S’entén que un ha de pagar els seus deutes però dubto que confiscant tot aquest material quedin saldats els que l’escola té amb l’estat. La operació d’embargament dels objectes sobrava i encara més fent-la en hores de classe. No sé pas què es pretenia amb aquesta acció però és del  tot equivocada.

Ara el Col·legi Santa Illa segueix devent 900.000 euros a la Seguretat Social però no disposa de l’únic recurs que tenia per intentar reduir-lo. Si les aules estan buides no hi ha alumnes i sense alumnes no es paguen les matricules i no hi ha ingressos. És el cicle.

Tampoc es tracta de salvar a la direcció del centre que ja havia estat advertida en moltes ocasions del deute i que hauria disposat de la possibilitat de pagar el deute en terminis més o menys assequibles tot i que ara anuncií que no ho eren i que la crisi els ha ofegat. Tenen una part de raó però no tota. Com l’administració, i això està clar, els responsables del col·legi han fet malament les coses.

Els perjudicats, els únics innocents en tot aquest enrenou, són els alumnes i els seus pares. Si pagues la quota no has d’acceptar que se’t negui el servei educatiu al teu fills pel qual has pagat. Lògic és que estiguin tots ells indignats i que exigeixin explicacions. I la cosa pinta malament tot i les promeses dels responsables de l’escola de llogar material per reiniciar les classes el proper dilluns. Bàsicament perquè tots sabem que amb allò embargat no es cobreix ni de bon tros el deute acumulat i per tant és més que probable que força aviat quedi també embargat el propi edifici.

Hi ha dos fets evidents: l’educació és un dret però l’estat mai perdona els deutes.

DEBAT INCENDIARI SOBRE EL CONCURS DE FOCS

Comparteixo al cent per cent la dura crítica que adreçava ahir dimarts al Diari de Tarragona el company Xavier Fernández destinada a l'equip de govern de l'Ajuntament de Tarragona i més concretament per la seva decisió de no celebrar, al no trobar patrocinadors, el Concurs de Focs i el Festival de Dixieland.

Deia el Xavi, parlant del concurs, que és inadmissible que siguin incapaços de trobar espònsors per fer front a un esdeveniment que internacionalitza el nom de la ciutat i genera diners amb el consum que fan part de les 40.000 persones que cada dia es desplacen per veure els focs a la Platja del Miracle. Hi té tota la raó del món.

Si amb la de personal que hi ha al consistori, sumant als polítics, tècnics d’àrea i assessors, no aconsegueixen els diners necessaris per donar continuïtat al concurs i han de posar punt i final a un esdeveniment que fa més de dues dècades que es celebra, que s’ho facin mirar.

Si la notícia ja és vergonyosa en essència s’agreuja encara més si tenim en compte que aquest 2012 Tarragona és la capital de la cultura de Catalunya. A la més que pobre programació elaborada per la regidoria corresponent hi havíem sumat la desaparició del festival de cinema REC i ara incorporem a aquest llistat de despropòsits la eliminació de dos dels principals esdeveniments, amb el Tàrraco Viva, que ofereix la ciutat en l’àmbit cultural.

Per acabar i tornant a la crònica del Xavi Fernández he de dir que no comparteixo ni el titular ni el final, que són el mateix, que proposen la dimissió dels responsables municipals. No cal, amic Xavi, no cal. El temps és savi i dóna a cadascú la possibilitat de recollir allò que ha sembrat. Les urnes són el pilar de la democràcia malgrat se’ls resti importància quan els qui havien guanyat reben com a recompensa la derrota.

TORTOSA


Del meu últim llibre AFORO COMPLETO

Partió el último tren hace casi una década. Jamás volvió a esa estación donde te dejé día tras otro. La tierna juventud en tus ojos, la belleza repartida desde tu pelo rubio hasta tus pies blanquecinos, tu aprendizaje deseoso de convertirse en adulto ante el mundo. Y esa ausencia presencia constante tras las idas y venidas, en el desamparo de la soledad y la fruición compartiendo lecturas de páginas decrépitas hasta el momento de tu sano acoso devolviéndoles la vida y las palabras. Y las ojeadas inmóviles ante esas películas que te regalaban su nombre: tu belleza robada, un verano en la Goulette  donde jamás estuvimos o ese paseo más allá de las nubes. Y el teléfono agotado por nuestras voces y enrojecido por los susurros.
Ternura en los gestos silenciosos, comprensión en las miradas fáciles, besos con sabor a tu piel, caricias alborotadoras y amor invadiendo ese espacio vital, tu ausencia y mi presencia, tu existencia y mi retirada.
Y el final arrastrando con él la lejanía y el sigilo virgen hasta hoy. No hubo más trenes. La estación se cerró de golpe y los andenes transitaron tristes hasta la siguiente parada que se perdió en el apeadero del olvido. 

* El llibre el presentarem el divendres 16 de març a les 20 hores a la Cafeteria Pla de la Seu de Tarragona.
22 de febrer 2012

PREGUNTES

Per què els frankfurts sempre fan aquesta mala olor i t’impregnen la roba amb la ferum que no et marxa fins que la rentes? Per què hi ha tanta gent poc preparada per atendre al públic rere una barra? Per què algunes persones posen en marxa negocis sense haver fet cap estudi de mercat ni haver treballat mai al sector que els ocupa? Per què no es preocupen certs propietaris de negocis de restauració a preparar-se per l’arribada de turistes que els parlaran en anglès i als quals no sabran com respondre’ls?

Si volem ser un país avançat i de futur ens hem de posar les piles. Cal que cadascú es dediqui a allò que sap fer i si no ho sap que abans d’iniciar la seva activitat n’aprengui. No serveix de res lamentar-se rere el taulell mentre passen les hores i els dies i no s’aprofiten les estones per millorar. Els temps de tot s’hi val perquè tothom gasta i ningú demana ni exigeix són ja història.

Ja no és només renovar-se o morir. Es tracta de sobreviure al dia actual per reinventar-se al següent. I no es pas filosofia barata ni poesia. O hi som o no hi som però so triem ser-hi hem estar-hi en condicions. Els experiments a casa i la realitat enfrontada amb serietat.

LA VIDA CONTINUA

M’ho deia ahir un bon amic mentre érem al Tanatori de Reus. S’havia mort la seva mare i varem sortir a fer un cafè al bar del davant. Va passar una carrossa de carnaval que devia anar cap al punt de sortida de la rua. I ell va dir la frase: La vida continua. I tant cert que és. Mentre uns ploren als seus altres hi riuen en companyia. Mentre uns moren altres neixen. És un exercici que té lloc un sol cop a la vida, néixer i morir, i que evidencia la nostra efímera existència.

Ningú té la culpa per divertir-se mentre altres ho passen malament. Són cicles que canvien. Avui ets al racó de la tristesa i demà vius al de l’alegria. Ara ets la cara, ara la creu. No sé si són els anys o les vivències però un cop dita la frase que encapçala aquest escrit vaig concloure interiorment: curiós, no estic còmode en cap dels dos escenaris, ni als tanatoris ni als carnavals.

Pols oposats per a uns instants que es converteixen en anys on se’ns posa a prova per tot i amb tothom i on, una cosa és segura, haurem d’anar obligats un cop al tanatori però potser ens salvarem de l’altre carnaval. Per cert, us heu fixat que el carnaval acaba sempre amb un funeral per enterrar al protagonista? En el fons són pols menys oposats....

20 de febrer 2012
Tag :

OLD IDEAS

Lletres i notes oblidades en un calaix que ara ha reobert, creacions que ja tenen vida, velles idees en un nou disc. Leonard Cohen acaba de publicar un nou treball musical que promet no decebre als seus seguidors més fidels entre els quals, i amb el seu permís, hi sóc jo.

Old Ideas és una nova dosi per als qui necessitem aquesta veu que ens envaeix i ens recorre l’interior síl•laba a síl•laba, nota a nota, formant un paisatge que serveix tot l’any però que guanya pes en èpoques de fred i pluja. Cohen viatja i fa viatjar, et transporta als espais que defineix a les seves cançons, et dibuixa a les dones que despulla als seus temes, et submergeix en aquest món interior tant espiritual que viu ell personalment.

Us recomano escoltar de cap a peus aquest nou treball que ja és número de vendes a Espanya, el primer cop que el cantant aconsegueix aquesta posició, i a molts altres països. Old Ideas és un exercici de novetat i evolució d’una home i poeta que, com els vins, envelleix amb docilitat i mestratge.

DE LLIBRES I REVISTES

Estic plenament convençut que la presència de llibres i revistes a les biblioteques públiques no ajuda a incrementar el nombre de lectors perquè els qui visiten aquestes equipaments culturals són sempre els mateixos. La cultura és de clients fixos i poques vegades n’hi ha de nous tot i que es facin les millors ofertes per utilitzar aquests espais que quasi sempre són gratuïts.

Però aquest, parlo del meu convenciment, no treu que les persones que són habituals a les biblioteques necessitin novetats. Augmentar els fons i recursos documentals, siguin llibres o revistes, és cabdal si no volem que la xifra de lectors baixi encara més al deixar sense lectura adequada a aquell sector de la població que tria les novetats sense revisar els clàssics o que es sent atret per les revistes.

El pla de retallades aplicat per la Generalitat i el Ministeri de Cultura, reduint a la meitat els diners destinats a la compra re vistes i de llibres, ha deixat les prestatgeries de moltes biblioteques buides o mig buides. Avui la premsa esmenta aquest cas centrant-lo en les Terres de l’Ebre però imagino que la situació de les biblioteques ebrenques es pot extrapolar a altres punts de la nostra geografia.

Hi ha casos on les aportacions no s’han reduït a la meitat perquè han desaparegut directament i la compra de nou material no és possible. A Catalunya es planteja la possibilitat de fer préstecs interbibliotecaris de manera que demanes un llibre que no tenen a la teva biblioteca i te’l porten d’una altra al cap d’unes hores, si tens sort, o d’uns dies.

És un pedaç al problema però no pas la solució. Hi ha casos com el de la directora de la biblioteca d’Alcanar que ha portat llibres de casa seva per abastir les necessitats dels usuaris d’aquest espai. És una mostra de bona voluntat i esforç però tampoc és la solució.

Ja sabem que no hi ha diners, i no preguntem cada dia què n’han fet dels que hi havia, però cal que redueixin en altres àmbits i no en el cultural. Veiem com es gasten quantitats ingents en altres inversions que no treuen cap a res i hem de comprovar com retallen on no cal ni toca. Una mica de sentit i de sensibilitat. Sentit comú en la gestió i sensibilitat per als col•lectius que decideixen estar ben informats i culturitzar-se.

LA PRESENTACIÓ A TARRAGONA

Aquests dies estic en procés de tancar l’agenda de presentacions del meu últim llibre “Aforo completo” que he escrit en castellà i italià i que aproparé al públic de les nostres comarques i al del país veí.

De moment puc avançar que es presentarà a la ciutat de Tarragona el proper divendres dia 16 de març. Serà a partir de les vuit del vespre a la Cafeteria del Pla de la Seu i comptarà amb la participació d’amics que llegiran als assistents alguns dels textos del llibre. Hi estiu tots i totes convidats i convidades.

També el presentarà a Reus, a la Biblioteca Central Xavier Amorós, tot i que encara no sé el dia. I tinc intenció de fer encara una tercera presentació a les Terres de l’Ebre. Pel que fa a Itàlia, d’aquí a pocs dies sabré les dates exactes i les ciutats on em desplaçaré per donar a conèixer aquesta nova obra.

Us aniré informant i us recordo que “Aforo completo” es ven a 10 euros i es pot comprar a les llibreries Adserà, Rambla i La Capona a la ciutat de Tarragona i a la Galatea i la Gaudí de la ciutat de Reus. També es pot comprar a Itàlia.

Per cert, canviant de tema però parlant d'escriure, aquest post és el número 850 que escric d'ençà que vaig posar en marxa aquest bloc que el proper mes de juny farà quatre anyets.

LA REALITAT DIBUIXADA: EL CARLES I EL MIQUEL

En aquests temps de crisi que ens toquen a tots en primera persona sempre va bé veure la realitat des d’un punt de vista més amè i divertit. M’agrada veure com alguns dibuixants i humoristes gràfics traslladen al paper, amb molta qualitat i imaginació, aquelles imatges que si les veiem fotografiades ens dolen més que si les admirem dibuixades.

El contingut és el mateix en ambdós casos però el continent canvia i penso que ho fa per millorar. El Miquel Villalba, conegut com “elchicotriste”, amic personal i personatge més que conegut arreu del món i especialment a la ciutat de Tarragona, en sap i molt de posar humor als temes quotidians d’àmbit social, cultural o polític.

Tradueix en dibuix pensaments que molts compartim i no diem, traça els personatges de moda i remata la feina amb frases que permeten pensar i treure conclusions. Entre altres llocs el Miquel publica cada dia al diari TotTarragona.

L’altre cas, aquest l’he descobert avui a través del Facebook, és el del Carles Alberdi. Lleidatà de 37 anys el Carles es dedica sovint a il•lustrar llibres i còmics però també té la virtut de fer-nos veure la realitat amb el seu llapis. Les seves vinyetes et fan pensar i molt. Parlen de tot i aporten molt. He vist moltes de les seves imatges al seu bloc. M’ha agradat molt i per això avui en parlo.

Us recomano les visions del món d’aquests dos joves creadors i us animo a visitar més aquelles pàgines d’altres dibuixants que des de la realitat ens fan reflexionar d’una altra manera. Si no riem no estem vius. Si no pensem tampoc. Hem de mantenir les dues capacitats i ells ens ho posen fàcil.

Si voleu veure més dibuixos d'ells teniu els enllaços amb els seus blocs al final d’aquest article.


BLOC DEL MIQUEL VILLALBA

BLOC DEL CARLES ALBERDI

UN FOC RERE L'ALTRE

Situació kafkiana la que he viscut aquest diumenge a la tarda. Anava cap al centre de Tarragona i a l’alçada de Bonavista, just a la carretera que uneix el barri amb l’autovia, m’he trobat amb un petit incendi en uns matolls que era en vies d’extinció.
Hi havia un camió de bombers, un vehicle de protecció civil, una dotació de la Guardia Urbana i una dels Mossos d’Esquadra. Els vehicles que havíem escollit aquesta petita i estreta carretera ens hem hagut d’esperar mentre els bombers acabaven de remullar la zona per garantir que les flames no tornessin a revifar.
Enllestida la feina tots els vehicles dels cossos d’extinció i policials han desmuntat l’operatiu i uns han marxat en direcció a Bonavista i els altres han enfilat l’accés a l’autovia, cas de la dotació dels Mossos, per tornar a les seves dependencies. El més curiós del cas ha estat la imatge que he vist quan, situat darrera del vehicle de la policia autonòmica, he comprovat com un dels agents, el que anava d’acompanyant, he tret el braç per la finestra i ha llençat al mig de l’autovia la cigarreta que s’havia acabat de fumar.
Ha estat en direcció a Tarragona just passat l’accés d’entrada al Carrefour, el que et fa passar per sota el pont i comunica aquest hipermercat, i en aquesta zona hi ha uns altres matolls, més petits que els que havien cremat, que avui també poden haver estat protagonistes pel vent que bufava en aquella hora.
I encara que no hagin cremat, que això pot ser secundari, m’ha semblat una falta de respecte excessiva. Si ho fas tu i et veuen et cau una multa que et dobleguen però ells poden actuar així i ningú els sanciona. És únicament una anècdota, potser per molts no té importància, però cal que algú ho digui.

AIXÒ NO ARREGLEN NI ELS DÉUS


La situació que viuen els grecs espanta. L’advertència que ha fet Europa al país hel·lènic que podria situar-lo fora de la moneda única i el pla de mesures del govern que intenta estabilitzar la societat i el seu futur no serveixen de massa.
Lluny queda la bombeta encesa al cap d’Arquímedes després de descobrir, tot cridant nu pels carrers de Siracusa “Eureka”, el concepte de la densitat. Perquè densa és la situació i densos són els caps dels qui governen ara Europa, francesos i alemanys, en nom de tots.
Crema Atenes, convertida en un caos i batalla campal, mentre la policia carrega contra els manifestants que, per si ho saben, són els primers afectats i tenen pànic pel seu incert futur. El problema és que aquells que han generat la situació de crisis que ha immers Grècia en la pobresa absoluta ja no viuen al país o estan ben amagats qui sap on.
Han gestionat de la pitjor de les maneres i han obligat a obrir un debat que certament és complicat. Perquè Grècia forma part d’un grup de països europeus entre els quals sempre hi ha Portugal i Espanya. No dic pas que arribem a veure imatges com les gregues ni als seus límits d’endeutament però val la pena començar a fiscalitzar als qui, al nostre país, ens han situat, com ara estem, en l’actual crisis.
Fa dos anys que les autoritats gregues van admetre que havien mentit i que el deute del país no era gros sinó ingent. Podríem demanar, hauríem de fer-ho, que els nostres polítics ens diguin ara el deute real estatal per saber a què ens hem d’enfrontar. Per si un cas i, sobretot, perquè tenim el dret d’estar informats. Espero que la situació a Grècia millora però ho veig negre. Molt negre.

NO ES PODEN TANCAR LES ESCOLES QUE VOLEN

Fa poc ens deien que som a la cua d’Europa en molts ¡àmbits relacionats amb l’ensenyament. Espanya és el país on menys anglès es parla de tota la Unió Europea. Més ben dit, és el país on menys es parla una segona llengua a part de la oficial ja sigui el castellà o el català. També s’ha dit recentment que cap de les universitats espanyoles és entre les considerades cent millors universitats del món.

Cauen les inversions en I+D, el fracàs escolar al nostre país és molt alt i les retallades aplicades els darrers mesos no ajuden massa en la possible millora del sistema. Professors amb poca capacitat de gestió dels seus alumnes, cansats i mal pagats. És la diagnosi real d’un sector que hauria de sobresortir en tot moment.

Dic tot això per argumentar la necessitat de mantenir operatius aquells projectes establerts que fan referència a la construcció de noves escoles i la consolidació de les ja existents. Les protestes pel tancament de l’escola Olga Xirinacs de Tarragona, la Reus 21, El Còdols del Vendrell i l’Alba a La Canonja en són dos exemples ben clars.

Les associacions de mares i pares d’alumnes dels dos centres han iniciat una batalla dialèctica amb la Generalitat que fa oïdes sordes a les seves reivindicacions i manté la decisió de posar punt i final a totes aquestes escoles. S’han d’entendre les dues posicions però també cal posar-se en una de les dues bandes. Les AMPAS tenen raó al demanar que es mantinguin aquestes línies educatives i el govern ha de fer jocs malabars per gestionar un pressupost massa vinculat al dèficit deixat pel tripartit.

Però en aquests casos cal aplicar cordura i això significa enfortir àmbits com els educatius en detriment d’altres que es poden esperar cas de les partides d’altres departaments. No puc aportar solucions a un problema massa complicat com aquest però si considero que tots els centres educatius que citava abans s’han de mantenir. Si retallen en ensenyament estarem aprenent a fer les coses mal fetes.


S’HA ACABAT LA CAÇA DE BRUIXES


Volien el seu cap i ja el tenen. La inhabilitació del jutge Baltasar Garzón és una mostra més de la qualitat de la justícia espanyola que, tot i tenir molts bons representants, està formada per personatges que diuen se jutges i són una colla d’ineptes.
Fa anys que perseguien Garzón i al final han aconseguit acabar amb la seva carrera política perquè amb els onze anys d’inhabilitació als que l’han condemnat ja li arribarà, i la superarà, l’edat de jubilació.

Ara resulta que fer el seguiment dels xoriços del Cas Gürtel, malgrat els hagin declarat no culpables que no vol dir pas que siguin innocents, és un pecat capital. Els jutges que han ensorrat la carrera del millor jutge que hem tingut mai l’acusen, a ell que s’ha dedicat a posar contra les cordes als dictadors i criminals de guerra, d’aplicar pràctiques de règims totalitaris.
I Garzón encara té dues causes pendents. Una d’elles vinculada a un tema tant delicat com la memòria històrica i les víctimes dels dos bàndols de la Guerra Civil que han impulsat els fatxes. Segur que també el condemnen o, potser ara que ja el tenen on el volien, l’acaben absolent.
On s’ha vist això? En quin país? Qui jutja als eixelebrats que han jutjat Garzón? I sobretot: Tan poca importància té el poble que ha donat el seu suport massiu a Garzón que la justícia passa olímpicament de la seva opinió?
Això, senyores i senyors, no es pot anomenar estat de dret quan els qui estudien aquesta carrera se la passen pel folre i actuen, qui sap si amb recompenses polítiques, com els rota. Ho tenim clar, molt clar. Visca Baltasar Garzón.

LES CABRES PELS SEUS PECATS...

L’altre dia parlava amb un conegut que és taxista a l’estació d’autobusos de Reus. M’explicava que ho estant passant molt malament i que el negoci els ha caigut a més de la meitat, que no arriben a final de mes i que l’estat els escanya amb els impostos, que la gent ja no agafa els taxis i que molts dies no fan caixa ni per pagar la benzina.

Benvingut al món real. Ho vaig pensar interiorment però vaig preferir callar i seguir escoltant el llistat de les seves tristeses. Però no em va fer cap pena. El del taxi és un sector que ha viscut molt i molt bé en èpoques de bonança i que ha mantingut, en el cas de Tarragona, el seu estatus de fer que aquesta sigui la província espanyola més cara en aquest tipus de servei.

Un recorregut mínim, d’un carrer a un altre de la ciutat, et costa un ull de la cara mentre el gremi que aglutina la majoria de taxistes manté que els preus són intocables i no són cars. Viuen aïllats de la realitat al pensar-se que poden cobrar cinc euros per la baixa de la bandera i mig euro cada quilòmetre deixant a banda els plusos per portar maletes o altres tarifes que només ells es treuen de la màniga.

Conec casos que encara em fan menys pensa i que són reals. M’han parlat d’una taxista que no du el joc de bombetes de recanvi al seu vehicle perquè no té diners per pagar-lo, d’un taxista que recull les prostitutes a peu de carretera i que cobra en diners o d’altres maneres, d’un altre que ha hagut de vendre el xalet de segona residencia que tenia a un poble costaner o d’uns que han decidit cobrar durant dos mesos la meitat de la tarifa per veure si augmenten el nombre de sortides que fan.

Excuses i prou. Sóc dur. Les cabres pels seus pecats tenen els genolls pelats i en aquest cas la frase s’acomoda a la perfecció a la realitat d’aquest sector que ha abusat i enriquit i que ara veu com ningú els dóna la mà. Que els costava baixar preus i posar unes tarifes adaptades a les necessitats del territori? Pensaven que “todo el monte es orégano”? Què volen ara aquesta gent?

09 de febrer 2012

PIXAR INCENTIVA EL COMERÇ LOCAL

L’Ajuntament de Tarragona ha posat en marxa un valuós pla per incentivar el comerç local i especialment els bars i negocis de restauració. La decisió del consistori de no fer cas a les demandes dels veïns de la zona i a les dels empresaris que demanaven la instal•lació de serveis públics a la ciutat és la base del pla municipal.

Si no hi ha serveis públics els ciutadans, i sobretot els visitants i turistes, han d’entrar al bar més proper per fer les seves necessitats. Tothom sap que un alt percentatge dels qui opten per aquesta via senten vergonya de preguntar a la barra si poden anar als serveis per la cara. Per això acaben demanant una consumició mínima, una aigua o un cafè, per anar a alleugerir la bufeta mentre el cambrer serveix la comanda.

A un euro el cafè o l’aigua i amb la quantitat de turistes que arriben a la ciutat els bars aconseguiran sobreviure. Amb una mica de sort hi haurà visitants adinerats que aprofitaran per dinar o fer l’entrepà si el local que els cau més proper en el moment de la necessitat d’alleugerir és un restaurant.

Sobretot que ningú pixi al carrer, ni a les façanes dels edificis públics ni als autobusos perquè poden ser multats amb 750 euros i més val pagar un menú en un restaurant que acabar sent escurat per una administració que sanciona però no dóna quins serveis.

Gràcies doncs a l’Ajuntament per incentivar el comerç donant-los beneficis que, tot i que siguin lents i euro per euro, són segurs sempre i quan el Patronat Municipal de Turisme no empitjori encara més la seva mala gestió i poca imaginació.

ARA QUE SOM LA CAPITAL VEIEM COM SÓN LES COSES

No entenc com ens han pogut donar la capitalitat cultural catalana en les condicions que presenta la ciutat de Tarragona. A la reducció del pressupost del Tarraco Viva, amb la possibilitat que passi a fer-se bianual i no cada any, hi hem de sumar el famós Teatre Tarragona que encara, i vergonyosament, està tancat.
I com no en teníem prou, Tarragona és gran en tots els sentits però molt petita culturalment, els responsables del Festival Internacional de Cinema REC pleguen veles i deixen d’organitzar aquest esdeveniment. No cal tampoc parlar del futur del Concurs de Focs d’Artifici ni del sectarisme d’alguns dels integrants de la comissió d’aquesta suposada capitalitat cultural que s’han negat a donar suport a un esdeveniment que es farà properament, i que tindrà caire internacional i donarà difusió a la ciutat, pel fet que sigui bàsicament en castellà.
Ni mengen ni deixen menjar. Que paguin ells els traductors i el material imprès per catalanitzar aquest acte que comento tenint en compte que el setanta per cent dels convidats arribaran de fora i molts d’ells de països llatinoamericans.
La responsable política de cultura s’espolsa les puces i diu, per exemple, que el REC no es farà perquè així ho han decidit els seus organitzadors. I què diuen ells? Doncs tot el contrari. De moment, i convido a fer una enquesta de carrer a qui pensi el contrari, la ciutat no sap que som Capital Cultural de Catalunya i els què ha saben, vinculats al món cultural, no paren de riure veient, i això és un dir perquè no hi ha res a veure, la programació preparada per aquesta ocasió.
Ben mirat, per aquells que em titllen de negatiu, ja ens està bé tenir el títol i veure com tot cau pel seu propi pes. És la única forma de conèixer la realitat de la nostra ciutat. Llegim cada dia la premsa i estem ben informats del malament que ho estan fent en alguns sentits.

JA SÓN PROU GRANS PELS REGALETS

Veient com estan les coses hauran de fer dues lligues de futbol a la Primera Divisió, una per 18 equips i una altra pels dos grans, Barça i Madrid. Amb un pressupost ingent i els millores fitxatges del món no té cap lògica que els arbitres els facin cada partit els regalets que els hi fan.
No sóc de caps dels dos i per tant m’importa ben poc les ideologies per les quals es mouen i que són absurdes. Ni el Madrid és l’equip dels que preconitzen orgullosos allò de “yo soy español, español” ni el Barça és l’equip de Catalunya i es mereix la cantarella de “Visca el Barça i Visca Catalunya”.
Els dos són empreses amb l’objectiu de fer diners i plenes de personal estranger però no és de rebut que les decisions arbitrals vagin sempre al seu favor i perjudiquin la resta d’equips de la categoria. Reitero: que els hi organitzin una lliga per a ells solets i les dues aficions s’insultin cada partit però, pel bé d’aquest esport, que deixin jugar als altres en igualtat.
Jo, ni Barça ni Madrid.

GUATEMALA I GUATEPEOR

Estava convençut que el PP estaria governant Espanya els propers 8 anys però vistos els resultats de Sevilla, fruit de la decisió de la militància del PSOE,  els populars tindran poder 12 anys. Si ja era complicat triar entre Guatemala (Chacón) i Guatepeor (Rubalcaba) en un procés que no aporta res de la renovació que intenten vendre els socialistes, la victòria del candidat Rubalcaba és el pitjor dels mals.
El poder els agrada, els torna bojos, els captiva i els encega fins el punt que després d’haver perdut les eleccions generals es presentin al càrrec de Secretari General dues persones, i també dos ex-ministres, que han tocat fons i han estat derrotats a les urnes pel vot de càstig de la societat que va optar pel PP i per molts milers dels seus propis militants que ni van anar a votar-los.
Escollir entre aquestes dues opcions era acabar de decebre a tots aquells que es consideren socialistes i no van tenir la oportunitat d’estar a Sevilla per no ser delegats. La base no importa a certs partits polítics que només la busquen quan hi ha eleccions per enganxar cartells i ensobrar paperetes electorals.  En el moment clau, com ara que tocava escollir líder, s’imposen com a delegats els alcaldes i regidors, diputats i consellers, ex-ministres i ex-presidents.
Són ells, els qui ja han tocat poder, els qui parlen en nom de tots i acaben prolongant la tragèdia. La barca del PSOE anava a la deriva i sense capità. Ara, amb el resultat produït al congrés del partit, han condemnat a la tripulació a remar a galeres i els vells llops de mar seguiran donant voltes sense rumb.  
05 de febrer 2012

LES MISÈRIES DE L'ADMINISTRACIÓ

Per la crisi les administracions han passat de ser obscurantistes a haver de mostrar les seves vergonyes. Abans no informaven de res i ara han de cantar el seu dia a dia a la societat. Aquest obligat exercici de sinceritat posa a la llum pública situacions inimaginables. Hi ha un ajuntament on no s’han pogut pagar les revisions de l’ITV dels vehicles municipals, 49 euros per cotxe, i on deuen fins i tot el paper higiènic gastat mesos enrere.

Ara veiem que un altre ajuntament deu diners a Correus i la companyia estatal els ha tallat el crèdit. No tenen diners ni per a segells. Hauran de tornar al temps dels missatgers que es desplaçaven per tot el poble a peu on en bici per fer arribar els comunicats. Potser es torna a instaurar la figura del pregoner amb la trompeteta y el “se hace saber...”

Qui ho sap? Les administracions tornen als orígens més humils pel mal cap dels seus gestors. Els ciutadans les veiem passar, els petits empresaris ho patim en carn pròpia, altres no tenen tanta sort. Són les misèries de la casa de tots, les vergonyes que s’han d’ensenyar. Ai! maleïda crisi!

UNA HISTÒRIA COMMOVEDORA

Tant commovedora como real. Ens porta fins a Kentucky, als Estats Units, i té com a protagonistes a un matrimoni que ha estat casat 73 anys. Ella es deia Ethel i va començar a patir demència senil. Fa un parell d’anys la malaltia va obligar a ingressar-la en una residencia i ell, el seu marit Presley, va decidir anar amb ella al mateix centre.

Els treballadors de la residencia diuen que els dos estaven sempre asseguts juntets i que ell preguntava: Heu vist a la meva novia? tot fent broma. Diuen també que ell la cuidava sempre, que l’acaronava, l’ajudava a posar-se al llit tapant-la amb una manta i li feia el petó de bona nit.

I la setmana passada, després dels 73 anys de companyia, el Presley va morir als 101 anys. I quatre hores més tard l’acompanya l’Ethel que en tenia 99. No em negareu que no és una història poc vista, commovedora i que convida a la reflexió? oi?

VIU EL DIA. CARPE DIEM

Ara està de moda parlar de l’èxit i el fracàs, de les oportunitats que tenim com a essers humans, les virtuts com a persones i les febleses que podem superar. El creixement personal, l’aprenentatge autodidacta, el concepte de la felicitat o la necessitat de compartir i treballar en equip. La crisi porta aquestes situacions, em refereixo a l’augment de les xerrades que preconitzen com a element vital tot el què he citat, i no hi estic pas en contra.

De fet crec que és necessari, i ja tocava, que algú ens recordi tot allò que som i les fites que podem assolir personal i professionalment. No sóc pro discursos de Bucay i companyia perquè els considero venedors barats de sentiments i emocions però sóc partidari de totes aquelles argumentacions que ajudin a despertar els nostres instints fins ara amagats en un segon pla de la nostra personalitat.

Dic tot això per parlar de la xerrada que el consultor d’empreses Emilio Duró va pronunciar aquest dimecres a la Fira de Reus. Les conclusions de la seva intervenció davant els assistents, més de 800, són força interessants. Em quedo amb quatre punts bàsics que cal tenir en compte i que conviden a la reflexió.

1. El canvi més gran experimentat per la humanitat ha estat l’augment de l’esperança de vida.

2. El més important no és viure cent anys sinó com els vius.

3. Enlloc d’estudiar als qui estan amargats hem d’estudiar als que són feliços. Hi ha gent que et fa feliç i altres que tenen la capacitat d’amargar-te.

4. L’esser humà no està preparat per ser feliç. Ho està per sobreviure. Cal entrenar la mirada i millorar l’amnèsia. Una mala memòria i una bona salut serien la felicitat.

5. Només es pot canviar si es canvia la forma de mirar. Hi ha gent que es passa la vida buscant culpables. Mai deixeu la vostra vida en mans dels altres.

Ja sé que moltes de les seves aportacions són evidents però també ho és que no pensem que ho són fins que algú, com Emilio Duró, ens ho recorda. És per allò que us deia abans: perquè estem acostumats a funcionar relacionant els diners amb l’estat del benestar i la qualitat de vida i deixem al marge el propi concepte de la felicitat que no té res a veure amb propietats ni nòmines. La vida és molt efímera, massa delicada i prou important per tractar-la molt millor. Viu el dia, Carpe Diem.

SOCIABLES A LES XARXES, ANÒNIMS AL CARRER

Som sociables a les xarxes socials, enrotllats i parladors en aquells espais d’Internet que estan de moda. Pengem comentaris al Facebook, fem twitts al Twitter, acceptem amics al Linkedin...

No ens en perdem ni una. El món de la comunicació ens ha portat a aquesta disbauxa que t’obliga a estar present cada dia, a mostrar les teves preferències ideològiques o futbolístiques, a dir la teva opinió sobre política o a opinar als enllaços de notícies que els altres incorporen.

Pertanyem a aquesta nova societat de la informació boja i constant. No tenir face o no estar al Twitter és un pecat, de rucs, imperdonable. Fins i tot, no ser-hi, et pot perjudicar a nivell professional. Més que parlar anglès com a requisit laboral, que encara és molt important, s’exigeix la perfecta presencia i navegació per les xarxes socials.

Però al carrer no parlem amb quasi bé ningú. Ni a casa, amb els nostres, ens mostrem tant predisposats a opinar. Interactuem al teclat al Face i ens intimida el cara a cara (face to face). És més, ens creuem amb gent que hem acceptat com a “amics” a la xarxa i no ens aturem a dir-los res perquè realment ni els coneixem o no sabem de què parlar ni com iniciar la conversa.

Hem esdevingut maquines del món virtual i personatges anònims del món real. El temps corre massa i som incapaços de posar-lo al nostre ritme. Perdoneu aquesta visió que pot semblar catastrofista. Tracta només de posar la realitat que fa temps que estem perdent.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -