20 de febrer 2012

M’ho deia ahir un bon amic mentre érem al Tanatori de Reus. S’havia mort la seva mare i varem sortir a fer un cafè al bar del davant. Va passar una carrossa de carnaval que devia anar cap al punt de sortida de la rua. I ell va dir la frase: La vida continua. I tant cert que és. Mentre uns ploren als seus altres hi riuen en companyia. Mentre uns moren altres neixen. És un exercici que té lloc un sol cop a la vida, néixer i morir, i que evidencia la nostra efímera existència.

Ningú té la culpa per divertir-se mentre altres ho passen malament. Són cicles que canvien. Avui ets al racó de la tristesa i demà vius al de l’alegria. Ara ets la cara, ara la creu. No sé si són els anys o les vivències però un cop dita la frase que encapçala aquest escrit vaig concloure interiorment: curiós, no estic còmode en cap dels dos escenaris, ni als tanatoris ni als carnavals.

Pols oposats per a uns instants que es converteixen en anys on se’ns posa a prova per tot i amb tothom i on, una cosa és segura, haurem d’anar obligats un cop al tanatori però potser ens salvarem de l’altre carnaval. Per cert, us heu fixat que el carnaval acaba sempre amb un funeral per enterrar al protagonista? En el fons són pols menys oposats....

4 Responses so far.

  1. zel says:

    Sí, no hi ha un sense l'altra, neix i mor, riu i plora, pateix i és feliç...però de vegades va mal repartit, oi?

    Petons!

  2. Sovint si que va mal repatit però és inevitable. Petons Zel!

  3. cantireta says:

    JO tampoc em trobo bé, al mig dels extrems. Però hi hem de ser, si volem seguir vius.

  4. No hi ha altre remei mal que ens desagradi. :)

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -