Archive for 2011

DIR-SE JUAN CARLOS I VIURE COM UN REI

Gràcies a l’home de sac (Urdangarin) ja sabem quan ens costa als qui paguem impostos la Casa Real i la monarquia borbònica que la gaudeix. I fent els comptes i sumant-ho bé no surten pas les xifres donades a conèixer ahir per aquesta institució. Als 292.000 euros de sou anual del Rei Juan Carlos i al global de 8,4 milions d’euros que diuen que ens costa la família reial cal sumar-hi altres partides.

Surten de diferents ministeris. 415.000 euros per 15 viatges oficials pressupostats, 304.000 euros en despesa corrent de bens i serveis, 5,9 milions en despeses de personal (135 persones), més de 10 milions d’euros en serveis de la corona i actes d’estat i més de 34 milions en el sosteniment del Patrimonio Nacional que vol dir empleats als palaus i manteniment i conservació de palaus i jardins.

Hi ha tres imports que s’haurien de sumar però que no es desvetllen: les despeses de seguretat, les de la Guàrdia Reial i la dels automòbils i els 71 xofers que els condueixen. No és cap escàndol atès que vivim en un món on fem anar els milions d’euros com si fossin diners del Monopoly però si que és vergonyós que haguem d’afrontar tanta despesa.

A això se li diu, i mai millor dit, viure com un rei. Els 59 milions d’euros de despesa anual de la monarquia espanyola la col•loquen com a líder de les monarquies europees. La britànica costa 46 milions d’euros per any, la holandesa quasi 40, la noruega s’acosta als 30 mentre la belga i la sueca van dels 12 als 14 milions.

Si tinguessin una mica de vergonya eliminarien gran part de les partides esmentades o les reduirien al màxim. Però ja sabem que Espanya és un país de pandereta on ningú dimiteix, ni demana disculpes ni es baixa el sou. Com a mínim, i reitero que això ho hem d’agrair a Urdangarin, ja sabem una xifra orientativa (ningú ens garanteix que sigui la real) i de pas també hem sabut altres sous de figures estatals.

El governador del Banc d’Espanya té un sou anual de 165.000 euros, el defensor del poble en guanya 115.000, un magistrat del Tribunal Constitucional se’n va als 110.000 i el president del Congrés dels Diputats passa àmpliament dels 100.000. El president del govern guanya 78.000 euros i un ministre 68.000. Al ball de xifres només cal sumar-hi la nostra indignació al comprovar aquestes diferencies salarials. Ja sabem que un obrer no pot cobrar com un ministre ni un ministre com un obrer però ajustar la diferencia tindria la seva lògica.

Quina llàstima que això escrit aquí siguin únicament paraules que s’endurà el vent i que serviran, si es dóna el cas, per alimentar el mal humor dels qui no cobren atur ni prestacions, dels qui tenen feina però no arriben al mínim marcat per la llei, dels qui fan més hores que un tonto i no deixen de ser mileuristes, de la majoria, l’amplia majoria.

Som i serem, qui no es conforma és perquè no vol, rics en amor i pobres de cartera. I entenguis amor de manera fraternal per als qui no gaudim de l’altre.

ELS QATARIANS PAGARAN LES OBRES DEL MERCAT CENTRAL

Els qatarians acabaran comprant tota la ciutat de Tarragona. Fa poc que m’ho deia un amic i tenia raó. Fa pocs dies s’anunciava la possibilitat que els actuals propietaris del Port Tarraco aportessin el milió d’euros que necessita el Nàstic de Tarragona per eixugar el seu deute. I ara es confirma que estan disposats a invertir en una obra molt important per la ciutat, la de reforma del Mercat Central.

Un bon amic, membre de la junta de Marina Port Vell, empresa que gestiona la Marina de Barcelona comprada fa un any pels qatarians i que ara també té a les seves mans la gestió del Port Tarraco em comentava ahir que aquesta rica família àrab té la intenció d’invertir a la nostra ciutat de la qual sembla que n’estan enamorats.

Els qatarians pagaran els 32 milions d’euros que costa la reforma del Mercat Central, 24 que havia d’aportar l’Ajuntament de Tarragona i 8 que venien de l’estat espanyol, i faran efectiu el pagament íntegre durant les properes setmanes. És la solució a un mal de cap de l’actual govern que mai ha admès que no disposa dels 24 milions esmentats i que no ha sabut reconèixer que els 8 milions de Madrid tampoc arribaran.

La inversió no acaba aquí perquè els qatarians faran real la proposta realitzada al seu moment pels venedors del Mercat Central, i rebutjada pel consistori, que passa per construir un aparcament de quatre plantes a la Rambla Nova, en el tram que va de la font del Centenari fins la cruïlla dels carrers Unió i Sant Francesc. Aquest pàrquing aniria connectat al de la Plaça Corsini mitjançant un pas soterrani al carrer Canyelles. La inversió seria de 47 milions d’euros i la concessió seria mixta a parts iguals entre la municipal i la privada.

Els inversors demanen únicament que se’ls cedeixi espai per ubicar una gran parada on vendrien productes alimentaris típics de la seva terra com ara dàtils, diferents varietats de te, espècies i carn de corder. També posen com a condició que el mercat ambulant que abans omplia la Plaça Corsini els dimarts i els dijous i que ara es munta a la Rambla Nova quedi allunyat d’aquesta zona i es traslladi a la Plaça Verdaguer o a la Plaça dels Carros. D'aquesta manera es varia el projecte inicial i la Plaça Corsini no serà asfaltada ja que, amb la proposta nova, quedarà envoltada de gespa donant a l'espai més caliu (mireu la foto de dalt).

Pel que sembla ja s’han mantingut converses amb l’Ajuntament de Tarragona i s’ha rebut el vist i plau de l’alcaldia per tirar endavant les obres amb la inversió que serà anunciada públicament la propera setmana.

AQUESTA NOTICIA, QUE MOLTS VOLDRIEM QUE FOS CERTA, ÉS UNA INOCENTADA.

NO TOT S’HI VAL. DEIXEM AL TURISME EN PAU.

Estic d’acord amb certes mesures imposades per la Generalitat per aconseguir ingressar més diners. Les rebaixes dels sous dels funcionaris i d’alguns dels privilegis que gaudien fins ara, el pagament d’un euro per recepta i altres propostes poden ser correctes però sempre si van acompanyades, visualment i de cara a la societat, d’altres retallades que afectin a qui les imposen, els propis polítics. Que no cobrin dietes ni desplaçaments, que viatgin menys i no disposin de tants vehicles oficials o que es rebaixin realment el sou i redueixen el nombre de pagues.
Però el que em sembla inadmissible és la proposta feta pel Conseller Mas Colell d’imposar una taxa d’un a tres euros als qui pernocten a casa nostra quan vénen de turisme. Parlem de l’únic sector que, de moment, ens esta “salvant el cul” i sobreviu a la crisi. Posar-los aquesta taxa és absurd i equivocat atès que perjudica la decisió final que pren una persona quan tria la seva destinació de vacances i obliga al sector hoteler, que ja ha rebaixat preus, a reduir encara més el marge de guanys.
Amb la proposta es cometen dues greus errades perquè es posa contra les cordes al contingut (sector que oferta) i al continent (sector que demanda). Els ciutadans ja ens hem acostumat a ser sagnats per l’administració actual que actua en nom i com a efecte de l’anterior. No entrem a dir qui té la culpa de l’actual situació però si toca posar seny perquè, metafòricament parlant,  retallant per tot arreu es trencaran les vores i no ens quedarà vestit.  
És recomanable que el Conseller d’Economia i la resta del govern de Catalunya facin enrere les seves pretensions i no apliquin la taxa turística. L’errada ja s’ha comès anunciant la possibilitat de la mesura però encara estem a temps de posar la pota fins el fons.

QUE "PRIM" QUE S'HA QUEDAT

No són temps per pensar en xorrades. En època a de vaques primes toca aplicar el seny i consti que aquest escrit no pretén ofendre a ningú sinó més aviat demanar serietat i coherència.  Parlo del dilema sorgit a la ciutat de Reus al voltant de les restes del cos del General Prim, il·lustre personatge de la ciutat que el 1971 va rebre els honors de tornar, el seu cos òbviament, cap a la seva ciutat on se li va construir un mausoleu de luxe al cementiri.

Ara fa un parell d’anys es va comprovar que la construcció patia greus desperfectes i, aprofitant que es va desmuntar, es va analitzar l’estat de la caixa i el seu interior per saber en quin estat es trobava el cos que sempre s’havia pensat que era embalsamat. I resulta que els estudis fets determinen que no va ser embalsamat i que el cos es va preparar per evitar que patís una ràpida descomposició per aguantar uns anys en bon estat de conservació.
Diuen els experts que ja no queden restes de teixit humà i que la cara del general Prim, l’única part del cos visible perquè la resta està tapat per l’uniforme de gala amb el qual el van vestir, es manté gràcies al maquillatge que li van posar al seu moment. El dilema de l’Ajuntament de Reus passa per saber què han de fer ara amb el cos que, d’ençà que es va iniciar la reforma del mausoleu, és a les dependencies del tanatori de la ciutat.
El debat és obert i les opinions són diverses. Els reusencs, ciutadans que estimen molt tot allò que és seu malgrat en ocasions s’ho estimin massa, saben avui aquesta notícia perquè la publica la premsa. Ho dic perquè del debat real l’estan generant les administracions i els polítics conscients que no hi ha diners per la restauració del cos i del mausoleu i també que d’aquí a dos anys es complirà el bicentenari del naixement de Joan Prim i Prats.
I és aquí on formulo les meves preguntes i faig la meva proposta per evitar mals de cap als qui estan ara tan preocupats. Si quan vas al mausoleu veus únicament el sarcòfag de plata que cobreix la caixa de plom on hi ha les restes, cal realment restaurar un cos que no es veurà públicament? De què serveix mantenir-lo en bon estat de conservació? A qui li interessa si aquest bon home porta mort quasi 150 anys? A qui se li ret homenatge? A les seves gestes i història o al seu cos?
Es tracta, senzillament, de restaurar el mausoleu que és allò que veu la gent quan va al cementiri i deixar en pau el cos, deixar-se de xorrades i de debats estèrils, afrontar la realitat i ser conscients que hi ha altres moltes urgències a solucionar amb els diners, pocs diners, que hi ha a les arques municipals. I en cas de dubtes que es faci una votació popular la qual de ben segur que conclourà que la meva proposta no és cap bogeria ni heretgia i que els morts estan morts i no cal conservar cap cos contra la voluntat de la natura.

LA VALENTIA DE LA RITA

Hi ha persones que impacten a la teva vida i hi deixen la seva empremta particular. És el cas, el meu cas, de la Rita Borsellino. La vaig conèixer via internet pel fet de ser la germana del jutge Paolo Borsellino assassinat per la Cosa Nostra el 1992. La mort del Paolo va provocar una reacció a la Rita que la va portar a iniciar la seva lluita pels drets i la justícia, per derrotar per la via de la paraula i les lleis a una realitat, la màfia, encara arrelada a Itàlia i molt especialment a l’illa de Sicília.
Fa anys que treballa col·laborant en diferents associacions i també, etapa més recent, en l’àmbit de la política. Enguany, al juny als Premis Ones on va rebre un dels reconeixement de la Fundació Mare Terra Mediterrània on treballo com a Cap de Premsa i Comunicació, vaig conèixer molt més a la Rita. Un dinar a Salou, el sopar i l’entrega dels premis, un dinar a Tarragona i el viatge per acompanyar-la fins l’aeroport del Prat, van ser motius ideals per conversar amb ella de molts temes. Vaig confirmar que és una gran persona, humil, forta, lluitadora i valenta.
Tot s’ha confirmat fa poc quan la Rita va anunciar que es presentava a les eleccionsmunicipals del proper any 2012 per intentar arribar a l’alcaldia de la seva ciutat, Palermo, estimada i odiada perquè hi va néixer i hi viu però també perquè va ser on la màfia va assassinar el seu germà. Als comicis s’hi presenten els nou partits que ja tenen representació a l’ajuntament i vuit llistes més que opten a entrar-hi. La Rita ho fa pel Partito Democratico (PD).
Cal aplaudir la seva decisió però sobretot de nou la seva valentia per liderar aquest projecte. La meva enhorabona, ja li he transmès per correu, a gent com ella sense la qual el món no seria igual. Us deixo amb un vídeo de la seva intervenció als Premis Ones entregats enguany a Salou i on un servidor va fer de traductor improvisat.

CAMPANYA DE RECOLLIDA D’ALIMENTS: AJUDEM AL MONJO

                                                                      
Comencem entre tots i totes a recollir aliments, mantes i medicines per José Maria Fraile, Alcalde de Parla (Madrid) que s’ha tancat a la Real Casa de Correos de la Puerta del Sol fins que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, no li solucioni el seu problema.

On rau el tema? Ben senzill. Fa quatre anys l’Ajuntament de Parla, governat pel PSOE i amb Tomás Gómez com alcalde en aquella època, va posar en funcionament un tramvia que arriba a tots els racons del municipi. Passats quatre anys el consistori deu a l’empresa propietària del tramvia més de 48 milions d’euros.
José Maria Fraile, actual alcalde de Parla, demana al govern autonòmic de Madrid que ajudi a pagar el deute i la presidenta Aguirre diu que al seu moment ja van dir que el projecte no era rentable i que no posa ni un duro. En senyal de protesta i per fer pressió, Fraile s’ha enclaustrat com un monjo a la Casa de Correos i diu que no es mourà del lloc fins que li garanteixin part dels diners.
Atès que la Dama de Hierro Esperanza Aguirre és del PP i Fraile del PSOE, l’alcalde de Parla s’hi pot quedar dies i dies, setmanes i, si compleix la seva paraula, eternament. Per això cal que li fem arribar un bon paquet amb medicines (calmants), menjar (uns torrons i polvorons) i mantes per aguantar el fred que ara inicia la seva estada al nostre país.
Confiem en la seva paraula senyor Fraile. Esperem que segueixi ferm a la protesta i que demostri que l’alcalde de Parla no parla per parlar.

PEATGES: O JUGUEM TOTS O PUNXEM LA PILOTA

El debat obert sobre la possibilitat que es faci pagar algun tipus de taxa o peatge per conduir per les carreteres em diverteix. Fa gràcia veure com la resta d’Espanya es posa les mans al cap davant la possible mesura que a Catalunya tenim aplicada fa anys a les autopistes. Som així nosaltres, avançats als temps que corren tot rascant-nos la butxaca des de fa anys sabent que algun dia igual seria un sistema per la resta de mortals.
Els governs que hem tingut no han fet res per evitar aquest sistema que ens ha escurat encara més. Primer CiU, més tard el tripartit i ara de nou la federació nacionalista, no ha aconseguit acabar amb el pagament de peatges. Hi ha masses interessos pel mig i entre ells el gegant intocable que es diu La Caixa que xupa de tot arreu i també és accionista de les concessionàries de les autopistes. Ja sabem que a Catalunya hi ha tres coses intocables: el Barça, Barcelona ciutat i La Caixa.
Mentre esperem que es decideixin a implantar el pagament a tot Déu que es mogui per les carreteres espanyoles, sobta veure com alguns obvien Catalunya. Avui escoltant els informatius de Telecinco podem escoltar com diuen que “este sistema ya se aplica en otros países i no és pas perquè ens considerin un país sinó perquè passen de nosaltres.
Com ho fa el portaveu de la Asociación de Automovilistas Europeos qui diu que “és injust perquè les carreteres són un servei al qual han de tenir dret i accés tots els ciutadans” sense pensar de nou en Catalunya.
Reitero que no em sembla bé pagar peatges per circular però ja que els paguem aquí fem nostra aquella frase que diu “o juguem tots o punxem la pilota”. Apa! A pagar tots que tots som iguals.
30 de novembre 2011

EL SÍNDIC, MÉS CAR QUE UN MINISTRE

Davant del dubte de saber què fer amb la figura del Síndic de Greuges de Tarragona atès que ens costa més car que un ministre no cal pensar més: que sigui el primer en aprimar l’administració ara que es parla del seu sobrepès. Si ens ha de costar 177.000 euros anuals per acabar fent 113 actuacions (surt a 2.700 de les quals la meitat no acaben sent admeses a tràmit, més val que es quedi a casa i que no tinguem cap més Síndic.

Ja coneixeu la meva oposició envers aquesta figura que considero passada de moda, inútil i ineficaç. Si el ciutadà vol queixar-se d’algun problema ja té l’OMAC o altres vies per aconseguir que la seva veu sigui escoltada. Si féssim una enquesta a la ciutat , un 99 per cent dels enquestats no sabria definir ni què és el Síndic ni quines funcions té. Per tant, un altre motiu per dir-li adéu.

De vividors amb sous d’escàndol ja en tenim masses i prou que els hem d’aguantar. Si s’ha d’aprimar l’administració que comenci llençant llast (lastre) i elimini sous que són diners perduts. Ja no es tracta de mantenir la figura del Síndic com demanen alguns dels partits de l’Ajuntament de Tarragona sempre i quan, diuen, qui ocupi el càrrec estigui formada en el món del Dret. Es tracta de concloure que la seva utilitat i eficàcia envers el seu sou són un insult per a la intel•ligència.

Senyors del PSC, CiU, PP i IC-V! Comencem a ser lògics, pràctics i realistes. A la gent no se la pot enganyar més.


NOTA: Podeu ampliar la foto per llegir el text fent clic sobre ella.

ENTREVISTA A CÈSAR PUIG

Us recomano l’entrevista publicada al darrer número de la revista TAG que edita el Col•legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona i que té com a protagonista al Director dels Serveis Territorials de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, Cèsar Puig.

Fa anys que col•laboro amb aquesta revista fent entrevistes i en aquesta ocasió us puc assegurar que, com en moltes altres per no dir sempre, va ser una conversa molt agradable i de la qual se’n pot treure molta informació. Parlem de mobilitat, infraestructures, territori, de port, de medi ambient i de molts altres temes actuals.

La web oficial del col•legi és aquesta (enllaç) i si voleu llegir l’entrevista (és en PDF i tarda uns segons en carregar-se) la podeu llegir a les pàgines 4,5 i 6 (enllaç directe). Ja em direu què us sembla.

PER LA BOCA MOR EL “PECES BARBA”

Hi ha certs personatges que haurien de saber retirar-se a temps i com no ho fan acaben caient del pedestal històric que tenien i convertint-se en bocamolls que freguen la demència senil. És el cas d’un dels pares de la Constitució Espanyola, Gregorio Peces-Barba. Lluny de quedar-se a casa a jugar amb els nets, llegir la premsa o esperar que el gos li porti les sabatilles, va pel món desbarrant i quedant en ridícul.

Fa poques setmanes va agredir Catalunya dient que potser a Espanya li hauria anat millor si en comptes d'annexionar Catalunya s'hagués quedat amb els portuguesos, remuntant-se a l'època de Felip V. Ara, aquest personatge històric anat a menys ha rematat la feina justificant el bombardeig contra Barcelona el 1934 perquè la Generalitat havia proclamat la República Catalana dins d'una confederació ibèrica que s'havien inventat.

I s’ha quedat tant ample,com si res. Ell fa gran la frase de “por la boca muere el pez” ... el peces barba, quedi clar. Un consell a aquest avi de la política: Hay momentos en la vida de todo político, en que lo mejor que puede hacer es no despegar los labios. Ho va dir Abraham Lincoln.

SE’N VA UNA GRAN VEU, UNA DAMA DE LA MÚSICA

Ho he llegit al blog de la Cantireta i m’he quedat glaçat. Ha mort, víctima d’un càncer diagnosticat ara fa un any, la soprano Montserrat Figueras. Tenia 63 anys i una trajectòria musical grandiosa. Especialitzada en música antiga i creadora del cor de la Capella Reial de Catalunya, la Montserrat tenia la virtut d’enamorar amb la seva veu i amb la seva presencia, senzilla però impactant, transmetent serenor i pau a qui parlava amb ella i també amb els seus gestos delicats.

Va ajudar a recuperar el Cant de la Sibil·la cantant-lo de manera única, va donar un toc diferent a la lectura del Llibre Vermell de Montserrat i va fer gran el grup Ars Musicae de Barcelona on va cantar molts anys peces de grans mestres espanyols del segle XVI. L’home de la seva vida ha estat el músic Jordi Savall amb qui es va casar fa més de quaranta anys i amb qui va compartir-ho tot i entre aquest tot la música.

La llista de premis, guardons i reconeixements que ha rebut és inacabable. Entre ells,  el Grand Prix de la Nouvelle Académie du Disque i el Grand Prix de l'Académie Charles Cros. Des del 2003 era Dama de la Orden de las Artes y las Letras.

La seva empremta musical ens deixa un llegat que passarà a la història. Demà al matí, a les 11 al Monestir de Pedralbes, se li farà el darrer comiat. Personalment la recordaré gràcies a una conversa que vaig mantenir amb ella a meitats dels anys noranta mentre esperava al seu marit, el Jordi Savall, a qui havia d’entrevistar. Se’n va una gran veu, una gran dama de la música, una gran persona. Adéu Montserrat.


EL COPAGAMENT: COM REGULAR ABUSOS I ACABAR AMB MALS HÀBITS

240 euros en medicaments per habitant i any.  Aquesta á la realitat al nostre país, la despesa que es fa i que ara es vol mesurar per estalviar diners i, de pas, per regular un sistema on es produeixen abusos. El nombre de persones que demanen receptes per a familiars o que es dediquen a crear macro farmacioles a casa on caduquen gran part dels productes és, i encara que sembli mentida o es vulgui negar la realitat, al·lucinant.
Cal per tant regular el procés d’adquisició dels medicaments i el sistema de copagament s’imposa, de moment, com la millor solució. Hi ha molta gent que es posa les mans al cap però els referents més propers, parlo d’Europa i dels països que funcionen de manera similar, hi són i demostren que aquesta opció funciona.
La Seguretat Social gratuïta acaba sent un abús i això ho saben aquells que fa anys que van canviar les normes. Deixant a banda al Regne Unit, que sempre van al contrari que la majoria i encara mantenen la gratuïtat, podem posar exemples. Els francesos paguen 23 euros per cada visita a la consulta tot i que l’estat els hi torna dos terços de l’import posteriorment.  A més els nostres veïns han de pagar un euro per cada prova o visita a l’especialista i 50 cèntims per les medicines.
A Alemanya funciona el copagament i els ciutadans que guanyen més de 400 euros mensuals destinen una part del sou a una assegurança mèdica que és obligada.  Paguen 10 euros cada tres mesos i això els dóna dret a les visites al metge de capçalera o als especialistes. 
A Portugal paguen una petita taxa i han d’abonar vuit euros en cas de necessitar una urgència hospitalària. D’aquesta manera s’eviten les cues de persones que van a urgències a la mínima i per ser tractats per patologies que es poden solucionar via CAP i que acaben col·lapsant aquest tipus de serveis.
A Holanda, més avançats o diguem-ne que diferenciats de la resta d’Europam és obligat tenir una assegurança mèdica privada. Resumint, la proposta del copagament no és nova i ens fa més europeus i, mirant bé els abusos que fan alguns, també més solidaris.
Els metges espanyols estan d’acord amb la proposta i els farmacèutics són reticents, contraris en alguns casos, obrint un debat que durarà dies i que podria provocar que el govern català modifiqui les seves intencions. Particularment aposto per la fórmula del copagament si serveix realment per estalviar uns diners que acabaran sent destinats a altres àmbits socials.

ELLS S'AJUDEN, TU ET FOTS

CatalunyaCaixa passarà a la història per ser el pitjor dels referents en matèria de gestió com a entitat financera. Fa poc llegíem aquesta noticia a tota la premsa:

Mentre els beneficis de CatalunyaCaixa s'han reduït a la meitat en només sis anys, la retribució de la cúpula s'ha multiplicat per dos. L'any passat, cada membre de l'alta direcció i el consell d'administració va cobrar, de mitjana, 176.000 euros. És el 93% més que l'any 2004.

Avui el diari ens dóna una nova sorpresa que contrasta amb la Informació anterior i que ens diu que la Fundació Caixa Tarragona elimina el programa “Tu ajudes” que aportava diners a associacions i col•lectius socials sense ànim de lucre. Parlem de les associacions de paràlisi cerebral, familiars de malalts d’Alzheimer, la de famílies de disminuïts psiquics, la de pares de minusvàlids, la de nens amb Cáncer o la pròpia Càritas Diocesana.

Amb la decisió de tancar l’aixeta de diners als qui treballen en pro dels altres, complint una funció que hauria de ser competència directa de les administracions (en molts casos incompetents), dóna realitat a aquella frase que a vegades he comentat: els bancs són aquells que et deixen un paraigües quan fa bon temps i te’l prenen quan arriba la tempesta.

No hi ha diners per ajudar als altres però ells, els directius de les caixes, si que s’ajuden entre ells. El lema, canviat com indica el titular del post d’avui, és ben clar. Tant clar com vergonyós: Ells s’ajuden, tu et fots.

DANYS COL·LATERALS

Com pateixo incontinència verbal i no tinc ganes de curar-la he d’espaiar les meves intervencions i he calculat que aquesta serà l’última que faré enguany. Posats a fer la faig en l’únic diari on escric perquè és també l’únic en el qual confio al cent per cent. Recentment podria haver-me sumat a la nova nòmina, que no es tradueix en una remuneració econòmica, del diari per excel•lència a Tarragona però vaig optar per ser coherent i no regalar res a aquells que neguen als altres. Si, amics lectors, el ”diari degà” de la província segueix vetant a segons qui i creant el què podem anomenar danys col•laterals perquè negant la informació perjudiques a un sector de la població que té dret a tenir-la tota al seu abast.

Fa pocs dies parlava amb un dels ex-treballadors acomiadats fa pocs mesos dins aquesta nova política dels editors d’aquest mitjà de l’Opus que consisteix en eliminar als més antics i col•locar al seu lloc a jovenets recent llicenciats que es poden manipular més i millor a un preu d’escàndol. Aquesta política, exemple de la mala praxis de la comunicació, té també els seus danys col•laterals. Enguany tenim altres exemples clars de la mala gestió, poca visió i de l’evidencia que en aquest sector importa únicament la caixa que es fa en detriment de la qualitat del producte final.

Aquest dimecres, poques setmanes després de comprar les quatre emissores, ABC anunciava que tanca tres dels quatre centres emissors de Punto Ràdio deixant operatiu el del melic de Catalunya i deixant sense feina els professionals de Tarragona, Lleida i Girona. Els companys Nacho Carrizo o la Noelia Silvero són danys col•laterals.

Fa un parell de mesos l’Ajuntament de Cambrils prenia la pitjor de les decisions per afrontar el deute que li suposa anualment mantenir la televisió local. Sense tenir alternatives ni solucions aplicava la mesura de reduir la plantilla tot deixant un equip coix que ha de fer les mateixes tasques que abans però amb menys personal i amb la incertesa de saber qui serà el proper en caure. El Josep Maria Pagès, el Toni Mateos o el Javi Giraldez van ser alguns dels danys col•laterals. Al final el consistori cambrilenc ha posat un nou pedaç que no tapa el forat donant la gestió de continguts a TAC12 que intentarà salvar la vaixella de la trencadissa que arribarà quan s’aprovin els propers pressupostos i no hi hagi partida possible per la televisió del municipi costaner.

Més. Els companys del diari El Punt treballen des de casa. Fa un mes i escaig els editors d’aquest mitjà van optar per tancar algunes redaccions i ara els redactors elaboren les seves peces des del menjador o la cuina i rebent les directrius de la seva delegada o directora, Carina Filella, que els ha de trucar, un per un, per dir-los on han d’anar i per saber que han escrit. Aquests són també danys col•laterals.

La llista és més llarga però fins aquí ja és prou vergonyosa. Els grans empresaris de la comunicació no tenen ni idea del significat d’aquesta paraula i es mouen només pels diners provocant i agreujant l’actual precarietat del sector on es treballa sota pressió i per quatre duros sense dret a protesta per la llista d’espera que està disposada a aconseguir el teu lloc de feina a la més mínima que demanis allò que consideres just.

Tampoc ajuda la permissivitat, per no dir passivitat, dels col•lectius que haurien de defensar els drets dels periodistes. El Sindicat de Periodistes intenta donar tocs d’atenció però actuant sol, sense el suport del callat Col•legi de Periodistes i la resta de sindicats, dóna pals de cec que no tenen cap efecte. I així van passant els dies i els anys. Tanquem els exercicis amb més danys col•laterals, amb la pèrdua de la qualitat informativa i fent més rics als grans grups de la comunicació que van menjant-se el pastís a grans queixalades.

Com vaig en una ocasió, fa ben poc i és ben trist haver de dir-ho però algú ho ha de fer, el periodisme ha passat de ser un “poder fàctic” a un “semi-poder que fa fàstic”. Ho reitero.



18 de novembre 2011

ELECCIONS, A QUI VOTO?

Ara que hi ha període electoral ens preguntem molts ciutadans a qui hem votar. Gran plantejament en un país que té dos sols grans candidats possibilitats (que no pas preparats) per afrontar la situació actual. Ben trist el panorama. El proper 20 de novembre acabarem votant a qui no hem de “botar”. Si, botar significa foragitar, fotre fora, esborrar a algú del mapa.
Posats a triar, per la tristesa, a qui hem de “botar”?
Haver arribat a aquesta pregunta ens permet saber que la nostra democràcia és encara molt jove i que, malgrat tenir-la, ens obliga a capitalitzar el vot entre dues soles opcions. Hi ha altres alternatives però de nosaltres dependrà que entenguem que mai sabran tenir el seu paper real fins que no es demostri el contrari o, al contrari, que les grans minories sumen i fan una gran majoria.

TAST DEL MEU PROPER LLIBRE (5) I COMIAT

Amb aquest escrit poso punt i final a aquesta mena de marató iniciada a les 8 del matí que m’ha permès reflexionar sobre diferents temes que heu anat proposant. Gràcies especials a la Montse Farres pels ànims que m’ha donat tot el matí. També al Jesús Tibau, al Pau Murga, al Pere, el Miquel Villalba i als altres que heu anat seguint el procés de debat i creació dels 21 textos que he escrit.  Acabaré amb un darrer tast del meu proper.

VALORES
Los valores son elementos que debían ser vitales y han acabado siendo rincones de la memoria.
I per posar el punt i final, una frase de Franco Battiato que dóna pas un bon vídeo: Bach es el músic més proper a Déu.

15 d’octubre 2011

SOBRE LES MANIS D'AVUI DEL 15-M

Una petita aportació sobre les manifestacions convocades avui per la gent que es mou al voltant del 15-M. Cal organitzar bé els actes per acabar provocant un desastre semblant al que es va muntar quan es van ocupar les places. En aquella ocasió els responsables locals del moviment no van mobilitzar a tots els sectors de la població que podien es podien implicar a la revolta. D’aquí la nombrosa presencia dels qui van ser qualificats com a perroflautas, els típics ocupes de pixarrí que van a dinar a casa dels pares o els “hippiosos” que no tenen ni ofici ni benefici.
El moviment del 15M és bo i és vàlid però s’ha de vehicular amb garanties i eficàcia, en les condicions necessàries i compromisos ferms. Sortim al carrer, exigim canvis per evitar la caducitat de la nostra societat i per aconseguir reformes polítiques i socials. Ara hi ha una segona oportunitat i cal aprofitar-la. Prou de fer el ridícul, ara toca actuar i enfortir el moviment.

UNA PROVÍNCIA O DUES?

Dono resposta a una pregunta del Jesús Tibau al voltant de la relació, històrica i actual, entre el què anomenem Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. També he de parlar de la possibilitat de mantenir una província, l’actual, o fer-ne dues per diferenciar ambdós espais territorials.
He de dir que jo no crec en les Vegueries malgrat amb aquest sistema si que es produeix una separació marcant clarament un espai pel nord amb capital a Tarragona, un de central amb Reus com a capital i un espai pel sud amb capital a Tortosa.
Que rebutgi les vegueries no vol dir que em negui a una separació territorial per diferenciar dos espais que, des de sempre i especialment les darreres dècades, han evidenciat les seves diferencies en molts sentits. Tarragona com a província té grans fractures socials i territorials.
Els habitants del Baix Penedès tiren més cap a Barcelona que no pas cap a Tarragona i no cal parlar dels hàbits dels ciutadans ebrencs. Per tant, davant la pregunta que em formula el Jesús, jo dic que si. Estaria d’acord en crear els dos espais, Tarragona i Tortosa. Lamento que sigui així perquè jo sóc dels qui sumen enlloc de restar. Però està vist que no hi ha voluntat política de sumar i que n’hi ha ben poca a nivell ciutadà.
Jo estimo molt les Terres de l’Ebre i m’agrada gaudir-les quan puc. Ho seguiré fent sigui com sigui i passi el que passi.

EL MERCAT CENTRAL, UNA JOGUINA PER ALGUNS

Fa temps que tinc la sensació que hi ha temes socials que per alguns polítics són senzillament una joguina electoral. Ara parlo del Mercat Central de Tarragona i més concretament de les obres de reforma de l’emblemàtic edifici de la Plaça Corsini i dels afectats que són els venedors, els paradistes de sempre.
També són protagonistes els comerciants de l’entorn del mercat, els qui tenen negoci als carrers Reding, Governador González, Colom, Soler, Lleida i Canyelles. Ells, els qui venen els seus productes fora i dins del Mercat estan patint les conseqüències de la desídia de diversos governs municipals que han estat incapaços de concretar subvencions i ajudes per fer realitat l’obra de reforma.
Demà diumenge farà quatre anys que els venedors de l’interior del Mercat van començar a treballar al mercat provisional. Amb el pas dels anys els governants de torn els han anat donant dates de finalització de les obres que mai s’han complert. Els han anat fent promeses traduïdes en enganys i han fet la visita quan arribaven les eleccions.
Únicament en època electoral s’han interessat en saber com sobreviuen els afectats. Van posar la primera pedra i encara esperem la segona. Ara hi ha maquines treballant a l’interior de l’edifici del mercat però ningú sap quan començarà el gruix principal del projecte.
La pregunta és la de sempre, hi ha diners per pagar-ho? On són els diners si realment hi són? On són els polítics quan més els esperem? Aquest divendres, mentre els venedors repartien coca i cava entre els clients per commemorar el quart aniversari abans esmentat, on eren els qui manen i els qui ocupen lloc a l’oposició?
Silenci absolut. Poc tacte. El Mercat és, per a ells, una joguina electoral.

TAST DEL MEU PROPER LLIBRE (4)

Aquest quart tast del meu proper llibre és molt senzill. Parla de l'amor i del desamor, dels moments viscuts i no oblidats o d'aquells que vols oblidar per passar capítol i reiniciar noves etapes i buscar nous horitzons. Us recordo que és un treball que podreu tenir en un parell de setmanetes. Apa, espero que us agradi.


EL REY DE NADA

He abdicado de tus caderas por proclamar la república de mis manos. Me he coronado rey de mis ausencias y proletario de tus ataques subversivos. Tu y yo, una bomba aparte.

VELL ÉS TAN BELL

Ho dèiem aquest mati  amb la Montse. Hem d’escoltar a la gent gran, fer-los protagonistes més sovint. En molts casos se’ls situa en un segon pla familiar, se’ls margina perquè hi ha qui pensa que a certa edat ja no es té utilitat ni funció social. Els avis són aquells a qui col·locar els nens quan els pares treballen i no saben conciliar la feina amb la família però també són aquelles carques pesats i antiquats a qui no entenem, ni volem, quan ens donen la seva opinió sobre qualsevol tema.
No se’ls té en compte i es tendeix a pensar que allò que diuen no és útil. El problema es que es pensa així sense ni tan sols escoltar-los, se’ls descarta per mètode. Si us plau, els qui actueu així feu-me dos favors: rectifiqueu que encara hi sou a temps i comenceu a escoltar-los i a estimar-los. Com diu la cançó de Lluis Llach, vell és tan bell...

CARTA REAL. AIXÍ ÉS LA CRISI.

Em dic Manel i sóc treballador autònom però ara tanco l’empresa pels deutes que tinc. No puc pagar als meus proveïdors perquè a mi tampoc em paguen. Fa mesos que em deuen més de 20.000 euros i no tinc cap línia de descompte i els bancs no em donen crèdit malgrat no els dec res. Els diners me’ls deuen tres ajuntaments de la zona.

Abans cobrava a 90 dies i ara no cobro ni a 300. Fa que em deuen els diners més d’un any i ja m’han dit que no poden pagar-me ni saben quan podran solucionar el deute. Gràcies a ells tanco la meva empresa i envio a l’atur a tres persones que ja no puc mantenir. Els darrers mesos els he pagat la nòmina gràcies a uns diners que tenia arraconats feia anys d’una herència familiar.
Aquest missatge me l’ha enviat aquest matí al correu una persona que, com podeu comprovar, és a les últimes. Li deuen diners i no pot pagar i d’aquesta manera continua el cicle que acaba amb l’empresa tancada i més gent a les llistes de l’atur.
Mentre passa això, les administracions segueixen reconeixen els seus forats que són fruit del mal cap i mala gestió dels darrers anys. Però tot i que sabem quin és el pecat i qui és el pecador, en aquest país no dimiteix ningú i cap dels responsables serà jutjat ni condemnat per un delicte que es podria dir, sense problemes, malversació de diners públics per incompetència.

ROSARIS AL TELETIENDA

Estan anunciant per televisió un rosari electrònic. Com ho sentiu. Es diu "El Santo Rosario" i és un aparell amb botons i ple de gravacions amb la veu de Joan Pau II. Segons quina tecla toquis, et surt el Sant Pare llegint el Pare Nostre, el Rosari i altres textos religiosos. Perdoneu però fa estona que no puc parar de riure perquè l'anunci té tela. No pel contingut, que també, sino pel continent, l'aparell que sembla un tamagochi d'aquells que tots els nens tenien fa uns quants anys, abans que aribessin les mascotes virtuals.

He pensat que aquesta evolució tecnològica de l'església és paral·lela a la seva realitat plena de classicismes i sistemes arcaics. Els hi falta un nou invent per acabat de rematar aquesta anormal modernitat, una màquina de repartir hòsties a euro la peça a cada temple de culte que tenen repartit pel món.

TAST DEL MEU PROPER LLIBRE (3)

Fa poc que hem parlat diversos amics al Facebook sobre les sensacions i emocions que pateixen quan perds a una persona propera. Són les ferides de la vida, el balanç dels anys i els danys que ha comentat en diverses ocasions.
Cal afrontar els cops com et venen, posar-hi ganes quan arriben els mals moments. Del tema n'he fet un petit escrit que també formarà part del nou llibre que publicaré d'aquí a un parell de setmanes. Espero que us agradi.


HERIDAS POR NO SER HERIDOS

Se debe reír una vez al día para demostrar a la estupida vida que no nos vence. Debemos demostrarnos que somos más propensos a las heridas que a las garatusas que nos hieren por desconocer la sensatez sin nostalgias de la carícia més hermana, más humana.

L'AUTOBUS I ELS AVIS

Un amic, el Pere Sans, em demana que obri un debat sobre la polèmica sorgida arran del deute que pateix l'Empresa Municipal de Transports de Tarragona, superior als 10 milions d'euros l'últim any, i la possibilitat que la tercera edat que ara viatja gratis en aquest servei l'hagi de pagar.

Em sembla un bon tema. Recordo que una vegada, fa uns anys, un conegut polític de la ciutat de Tarragona em va dir que en qualsevol ciutat hi ha empreses municipals que han de ser deficitàries i altres que han de donar superàvit. Afegia que han de perdre diners empreses com la de transports i que han de guanyar-ne les de l'aigua i la de serveis funeraris. Sempre he pensat que tenia raó.

Considero que té lògica que una empresa municipal de transports perdi diners si tenim en compte la inversió en vehicles, la quantitat de litres de combustible que es consumeixen i els sous que cal pagar a la plantilla.

Una altra cosa és definir perquè cal donar la gratuïtat del servei a la tercera edat o si enlloc de donar a aquest sector de la població el bitllet gratis cal que se'ls faci pagar un mínim. Bàsicament perquè és la forma que facin un bon us del servei i no un abús com ara. Actualment els autobusos municipals de Tarragona van plens de jubilats que es passen el dia anant amunt i avall sense cap altre feina. Això no pot ser.

Cal canviar els hàbits i instaurar un preu simbòlic entre la població que ara ho té gratis. I passi el que passi, aquesta empresa seguirà sent deficitària. No passa res.

ELS JOCS, CAP A TARRAGONA

A Mersin, Turquia, acaben d'anunciar que la ciutat de Tarragona acollirà els Jocs del Mediterrania del 2017. El segon post del matí l'he dedicat a explicar 17 motius pels quals crec que no s'han de celebrar però al final haurem d'aguantar que ara, en temps de crisi, es gastin 287 milions d'euros en equipaments esportius i la vila olimpica per un esdeveniment de tercera categoria que no segueixen ni els familiars dels esportistes que hi participen. Què hi farem! em sembla una vergonya gastar-se les peles en això mentre en falten per afrontar el tema sanitari. Apa! a rascar-se la cartera. No hi ha diners, pel que volen.
A aquest post no li poso ni foto.  

EL CULTE A L'IMATGE

És ben cert que hi ha una gran part de la població que dedica gran part del seu temps a cuidar la seva imatge exterior fins arribar al punt de sotmetre-la a un culte innecessari. Part de la culpa la té el propi model de consum imposat per les grans marques, per les passarel·les de moda més cotitzades, per les revistes i els anuncis televisius.

D'aquesta manera s'ha arribat a extrems tan dolents com els que marquen quines talles mínimes i màximes ha de tenir la dona ideal. Els casos de models que han patit i pateixen malalties com l'anorèxia hi són i no es poden amagar per més que els culpables ho intentin.

S'ha passat de la dona grassa que podia passejar pel carrer sense complexes a la dona grassa que no troba les seves talles a les botigues normals. Passa igual amb els homes tot i que sembla que en aquests casos el mal és menor.

Existeixen aquells que s'han anomenat metrosexuals i que fan del seu cos un culte constant. La seva actitud és fruit de les imposicions exteriors i de les seves mancances interiors. Tot afecta. Passi el que passi, no canvieu mai. Un no és com el veuen, és com se sent i com es veu ell mateix. Les modes són modes i acaben passant.

TAST DEL MEU PROPER LLIBRE (2)

Torno a citar l'amic Jesús M. Tibau per una reflexió que m'ha fet via e-mail. Em deia que els anys no perdonen i es preguntava: i qui els demana perdó als anys?
La temàtica coincideix amb un els textos que formaran part del meu nou llibre que us comentava abans de manera que amb el meu escrit crec que puc respondre part del missatge del Jesús.Aquest és el segon tast de la nova obra.  

ETAPAS

Los años darán dureza a los gestos y los gestos razón a los días. Los siglos darán que hablar. 

TARRAGONA: MAGATZEM DE VOTS

Ara que s'acosten les eleccions generals serem de nou envaïs pels polítics que es presenten per tenir una cadira a Madrid ja sigui al Congrés o al Senat. Com passa cada quatre anys, la nostra provincia passarà de ser la gran oblidada a tenir importància temporal, mentre duri la campanya.
Som, i no es pot negar, un trist magatzem de vots, una zona on cal anar a pescar quan s'acaba un mandat i comença l'altre. Hem esdevingut ciutadans de segona, en molts aspectes de tercera, gràcies als centralismes de Barcelona i Madrid.

Realment no importem res ni nosaltres ni les nostres demandes però aquest rol canvia quan toca recaptar paperetes per l'urna. Allò que els barcelonins no han volgut i els espanyols han rebutjat, ens ho han imposat a casa nostra. Nuclears, químiques, tèrmiques, de cicle combinat, magatzems de gas i altres instal·lacions perilloses omplen les nostres comarques on també hi ha autopistes de peatge i un riu, l'Ebre, que ens volen buidar cada cop que ells han acabat de malgastar la seva aigua per omplir piscines.

No passa res, serem de nou submisos i deixarem que els candidats electorals facin petons als nostres nens i abraçades a les dones tot repartint en molts casos falses promeses, mals propòsits, cap futur.
La política és així, pur interès i molta demagogia.

AL QUEBRAR LA CRISÁLIDA

Aquest és el nom d'un llibre publicat fa tres setmanes per la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET) plataforma formada per més de 500 poetes, escriptors, músics, cantants, ecologistes, filòsofs, científics i representats d'altres àmbits professionals. Tinc el plaer de ser el cap de premsa i comunicació d'aquesta Red i també he tingut el plaer de ser un dels autors escollits que han publicat un text en aquesta obra.

Al quebrar la crisálida és un llibre que parla del Hogar Cristo Obrero que la Fundació Mare Terra Mediterrània, on treballo, té a Nicaragua. Hi viuen nenes que han estat víctimes d'abusos sexuals per part dels seus padrastres.


L'Andrea Eidenhammer, fotógrafa i col·laboradora de la RIET, va regalar a les nenes unes càmeres de fotos de segona mà i elles, les mateixes nenes, van fer les fotos que ara acompanyen els textos del llibre. Cada autor va triar la foto que més li va agradar i va fer el text corresponent. El resultat final és un treball de molta qualitat que surt a la venda a 15 euros, diners destinats integrament al projecte del Hogar Cristo Obrero. Si voleu un exemplar del llibre, truqueu a partir del dilluns al 977 551 300 i el rebreu al vostre domicili. Espero que el compreu i que us agradi. La foto és la portada del llibre.

ELS ESCRIPTORS EBRENCS

L'amic, escriptor i gran blocaire Jesús Tibau m'ha fet arribar via e-mail tot un seguit de temes que són molt interessants i dels quals n'aniré parlant a partir d'ara. Em pregunta si els escriptors del sud són ben vistos o, senzillament, si són vistos a la resta de Catalunya.

Jesús jo crec que no. que els escriptors ebrencs no gaudiu del reconeixement que us toca ni de bon tros. Barcelona és el melic de Catalunya en molts àmbits i també en el literari. Es donen a conèixer els autors de la capital, es fan grans reportatges del Sant Jordi a les rambles i es passa de puntetes per la resta de ciutats del territori o, en el cas de les Terres de l'Ebre, ni s'hi passa.

Ja teniu prou dificultats territorials i administratives (més tard en parlaré) o sigui que no cal posar més pedres al camí. Ara bé la mare del problema, què fem? com solucionem aquest dèficit, aquest greuge?

Passi el que passi les editorials centren els seus esforços amb les grans figures mediàtiques i no es molesten a buscar nous valors. Creure en un producte ja consolidat a base de morterades de diners gastades en publicitat és més fàcil que apostar per nous valors. Jo crec, sincerament, que les Terres de l'Ebre tenen, com altres parts del nostre territori, grans autors. Falta potenciar-ho però això ho veig, de moment, molt complicat. En tot cas, amic Jesús, no hem de perdre mai la capacitat de sorprendre'ns a nosaltres mateixos i no hem de permetre que, per més passius que siguin al nord, es perdi l'art del bon escriure que teniu, tenim, al sud. Salut !

RAS I CURT O BEN COMPLICAT

La Montse Farres em parlava fa poc al Facebook de la voluntat dels polítics de ser planers explicant les coses clarament, ras i curt, o de complicar-ho tot donant la sensació que amaguen quelcom en el seu discurs. I té raó.

Dir les coses pel seu nom, ser senzills i transparents no és la virtut dels nostre polítics o de gran part d'ells. Com més tècnics són explicant temes que ja són complicats d'arrel, millor. I així el ciutadà de carrer no sap de què es parla i es queda davant la televisió mirant-los amb cara de mico de fira.
D'aquesta manera ells, els polítics, creuen que tenen el poder i que el poble és ruc i no pensa o si pensa no raona prou bé. És una mala praxi molt estesa i prou molesta. No saben com explicar-se no ho volen fer.

Hauriem d'exigir-los més transparència, més proximitat. Fins fa uns anys els polítics eren com a Déus i ara han caigut a les cotes de desconfiança més baixes mai vistes. La culpa és d'ells mateixos. Si parlen clar i sense amagar res el poble pot confiar, si segueixen el camí actual aniran perdent la poca comprensió que ara podem tenir envers ells.

TAST DEL MEU PROPER LLIBRE (1)

D'aquí a dues setmanetes apareixerà el meu proper llibre de pensaments lleugers (allò que el meu editor anomena poesia). Surt en castellà i italià en la mateixa edició. El nom provisional és "Que buena siesta si no vienen nadie" tot i que possiblement faci el canvi i es digui d'una altra manera. El nou llibre el presentaré a les ciutats de Tarragona, Reus, Cambrils, Tortosa i també a Itàlia, a ciutats que encara he de concretar.
Avui, aprofitant aquest experiment de publicació al blog, us faré un petit tast d'alguns dels textos. Aquest és el primer:


TOQUE VIRGINAL

Si, es cierto. Se me apareció la virgen. Pero te juro que no la toqué.

BEST SELLER, BAD WRITER

El Pau Murga em proposa, vía Facebook, una pregunta molt interessant: Són els best sellers llibres de qualitat?
Crec que no, que sovint es magnifica als autors de renom. Un publica un bon llibre, aconsegueix la fama i pot seguir creant obres tot i que no siguin de qualitat. No ha de patir perquè els editors i els crítics alimentaran el seu ego i vendran l'obra d'aquell autor com una obra tan bona o millor que la que el va dur a triomfar.
En el sector literari hi ha moltes mentides i molta gent que viu d'elles i gràcies a elles. Qui marca que un llibre serà un best seller? els compromisos editorials manipulats per quatre personatges que venen als ciutadans un llibre d'una manera o una altra.
Hi ha milers d'obres que moren a les prestatgeries de les llibreries, que no tenen cap suport comercial ni ajuda de cap agent ni editorial, cap promoció ni crítica sigui bona o dolenta. Hi ha grans autors que passaran desapercebuts per aquesta vida.
Jo, personalment, sóc un amant de llibres que no són líders de vendes. Podria parlar de desenes de bons autors que no els coneix ningu. Per tant, amic Pau Murga, considero que no, que els best sellers no tenen perquè ser grans obres. Hi ha mals escriptors (bad writers) que han arribat a ser best sellers sense cap altre mèrit que el suport que han tingut.

TARRAGONA 2017: 17 MOTIUS PER DIR NO

Sobre dos quarts d'onze es sabrà si Tarragona acollirà o no els Jocs del Mediterrani 2017. Mantinc que si que els guanyarà perquè de les cinc candidates tres han plegat pel camí i arriben a la final Tarragona i Alexandria (Egipte) on hi ha conflicte armat i encara menys euros que al nostre país.
Jo tinc 17 motius per dir no als Jocs.

1. Ara, en temps de crisi, no toca gastar-se 130 milions en instal·lacions esportives noves o en la reforma de les actuals.
2. Tampoc toca gastar-se 100 milions d'euros més en la construcció de la Vila Olímpica per a 5.000 atletes que seran a la ciutat únicament 15 díes.
3. I encara menys gastar-se uns altres 57 milions en l'organització i despeses varies mentre duren els Jocs.
4. La darrera edició dels Jocs, feta a Pescara (Itàlia), va ser un fracàs. Cap televisió va voler adquirir els drets per emetre aquest esdeveniment i al final va ser l'estatal, la RAI, qui va fer la cobertura obligada.
5. A les proves esportives dels Jocs de Pescara no hi ha anava ni Déu. Al Youtube hi ha vídeos que ho demostren: estadis buits, completament buits.
6. Diuen que els pisos de la Vila Olimpica seran destinats, un cop acabats els Jocs, a habitatge social. I què fem amb els milers de pisos buits que hi ha ara a la ciutat?
7. Calia que anessin a Mersin (Turquia), on avui es decideix qui guanya, una representació tarragonina de 50 persones?
8. Els representants de l'oposició que hi pintan allí? Viatge gratis? Quin morro!
9. Durant els darrers anys, en el procès seguit per arribar fins aquí, hi ha hagut moltes pressumptes irregularitats. Tothom, quasi bé tothom, ha callat.
10. Els 287 milions d'euros que costaran els Jocs si arriben a Tarragona els pagaran l'Ajuntament de Tarragona (20%), Generalitat (40%) i Govern espanyol (40%). D'on coi treuran la pasta?
11. Si tenen la pasta per fer aquesta inversió, perquè fan tantes retallades socials? I no és cap demagogia dir-ho.
12. No val la pena que abans de gastar-se els euros amb aquest esdeveniment, l'Ajuntament de Tarragona pagui el què deu als proveïdors, petites empreses ofegades pe deutes com aquests?
13. Què aportarà a la ciutat la realització dels Jocs? Diuen que 1.000 milions de benefici econòmic que és la mateixa quantitat guanyada quan es van fer a Almeria el 2004. Però en aquella època hi havia bonança i ara hi ha crisi. Com s'atreveixen a especular d'aquesta manera?
14. Els 7.000 llocs de treball que diuen que donaran els jocs els propers sis anys (construcció i serveis) són reals?
15. Quin tipus de treball es donarà? en precari?
16. És trist saber que estem ofegats i ser tossuts i no plegar a temps per evitar el dispendi que es farà. Grècia va plegar, a Croàcia li van negar l'aval econòmic i Tripoli ha abandonat la cursa per motius polítics. Haviem de seguir?
17. Per acabar, hi ha una gran part de la ciutat que encara no sap ni què són aquests jocs i una altra part que ho sap i pensa com jo.

Per tot això, motius suficient, dic NO ALS JOCS DEL MEDITERRANI 2017

COMENÇA LA MARATÓ D'ESCRITS


Amb aquest post, el número 787 d'ençà que vaig posar en marxa aquest blog, inicio aquesta mena d'experiment que faig avui dissabte i que em portarà a fer un escrit cada 20 minuts. Parlaré de la candidatura del Tarragona 2017, dels jubilats i els autobusos municipals, del Mercat Central de Tarragona i d'aquells temes que aneu proposant al Facebook al llarg del matí i fins les tres de la tarda.
També us presentaré, en format de tast, una part del meu proper llibre que es publicarà d'aquí a dues setmanes i que presentaré a Itàlia aquestes festes nadalenques.
Com sempre hem dit, i com diu el nom del blog, Tot és possible. I si no ho és, ho haurem intentat. Som-hi!

CERVELL PETIT, IDEES DE BOMBER

Els nordamericans no em deixen de sorprendre per la seva visió equivocada del món i les idees que sovint aporten i que són indignes per a qualsevol esser humà que raoni amb una certa normalitat. Ara fa tres decades es va importar als Estats Units un hàbit inhumà practicat amb constància i orgull a Austràlia des de sempre, el llençament de nans (persones enanes).
Aquesta pràctica es va prohibir a final dels vuitanta però ara un congressista de Florida proposa que es torni a permetre argumentant que els nans no tenen feina i més val que es puguin tornar a llençar, com si fossin un objecte, per donar-los treball i evitar que estiguin a l'atur.

Aquest il·luminat ha arribat doncs a la conclusió que les persones amb problemes de creixement i estatura mínima no poden treballar de res més que de paquet inanimat que hom es carrega a l'espatlla i llença com més lluny millor.

Podeu llegir la noticia sencera en aquest enllaç. Un cop llegida cal reflexionar de manera individual però també en conjunt. Perquè són aquestes postures proposades per anormals com el congressista nordamericà i recolzades per milers de ciutadans d'aquest país les que han portat al nostre planeta i a la nostra societat a les cotes de pobresa intel·lectual i de degradació humana que estem vivint i patint.

Proposo de pas que, mentre no es debat al senat la proposta d'aquest impresentable, fem proves amb ell i el llençem per un penyasegat d'aquells que no tenen final. Si se'n surt, que torni a la cambra on va ser escollit i plantegi de nou la proposta.
A la foto que acompanya el post, imatge del possible cervell del polític esmentat.

SI T’HAS DE POSAR MALALT A LA NIT, QUE SIGUI A PRIMERA HORA.

La darrera retallada en matèria de sanitat anunciada per la Generalitat és per treure’ns el barret ... i llençar-lo al foc. La ciutat de Reus es quedarà aquesta setmana amb una sola ambulància nocturna. A partir del dimecres, posar-se malalt de nit serà una autentica “putada”. Un sol vehicle d’emergències mèdiques per un municipi gran com Reus, més de 106.000 habitants segons el cens del 2010, és una autentica vergonya.

El primer que es posi malalt a la nit té l’assistència garantida però, que passarà amb els altres possibles pacients? En cas de rebre dues trucades d’urgència, a qui s’atendrà primer? Com es farà el descart? Què succeirà amb el segon malalt? I si hi ha un tercer cas, què farem?

Crec, sincerament, que aquesta mesura és la pitjor que es podia aplicar, un nyap al seu costat és una bona solució. Que la Generalitat reparteixi a cada llar reusenca un mocador per quan hagin de ser els familiars els qui acompanyin als seus malalts amb el cotxe particular tot traient el mocador per la finestra. Trist i lamentable. Ja ens podem cuidar nosaltres perquè ells no ho faran pas.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -