AGRICULTURA MENTAL

Aquest text és una continuïtat d’un altre que vaig publicar al seu dia i que podeu llegir al meu llibre “Invasió de camp”. Parlar de l’art de perdre el temps és posar en evidència que quelcom al teu entorn ha fallat perquè l’hagis perdut o hagis permès que altres te l’hagin fet perdre.  Ull! Perdre el temps pot ser únicament una sensació. Però també pot convertir-se en una realitat i, tot just en aquest punt, és quan la cosa ja molesta. Saps que perds el temps només si estàs ben viu, perquè li dónes el valor important que té i entens que s’ha d’aprofitar en coses, èpoques, etapes, projectes i persones que aportaran sempre anant endavant i mai posaran fre al procés, camí, petjada o empremta iniciada.  “He malgastat el temps i ara és el temps qui em malgasta a mi”, va dir Shakespeare. Res més proper a la veritat: si perdem el temps, el temps acabarà amb nosaltres. Per això, com us deia, només estant ben viu, i sabent viure la vida, saps que perds el temps.  ...

Ben portat, el pas del temps és generós amb el nostre cos si tenim clar que tot és en constant moviment i res dura massa. El temps ens pren alçada física però ens en regala d’intel·lectual, ens corba l’esquena però ens forma un esperit rígid. El pas dels dies és símbol de la vellesa que camina i de la bellesa que canvia. El cos acompanya l’home i l’home a la seva ànima.  Envellim amb massa rapidesa tot i ser prudents amb els dies vençuts, notem massa els canvis, no ens hi conformem i protestem, portes endins, per l’adéu als senyals de l’adolescència i la innocència de certes edats.  Canes als cabells, barba blanca i algunes petites arrugues. Símptomes que evidencien dues coses: encara som vius i anem morint lentament.  Ben pensat, el pas del temps no es pot dur de cap manera. No tenim temps.  Foto: avui, d'a prop.  

Fràgil com una Tanagra, amb cos de ballarina i peus de terracota, petita i abandonada en el record fins la troballa, anyosa per força i preciosa de naixement. I delicada, tal volta com l’aire que li ha donat vida fins el moment del naixement en mans d’un altre.  Elegant en la mirada sempre regalada i mai observada fins el descobriment. Tímida i plaent baixant el cap que amaga el primer amor que ara enyora per no haver gaudit a temps. I estàtica en el gest, quieta i pausada, aturada en un instant que encara es manté.  I si ens regala encara més moments? On posem les paraules que li ha adreçat la gent? En quin costat del rostre amaga el secret? Tanagra, senyora del seu temps.  Τανάγρα

No hi ha aixopluc en la distancia ni paciència en els carrers que empelten els meus passos de l’ombra dels teus, ara llunyans, tal vegada enlairats i poèticament nostàlgics. Faig, un cop més, agricultura mental amb el retall de fotos esborrades d’un lloc i guarides amb tacte en un altre, al meu cap.  El tic i el tac, mandrosos i emprenyats, no es compassen ni volent. S’han aturat les hores i les esferes del rellotge són taules buides inventades on les agulles es palpen juganeres sota les tovalles invisibles on fan manetes sense perdre els papers ni trobar l’hora exacte.  Un, dos, tres, final del compte enrere. No tornem a començar. Tic Tac, Tic Tac i ara el temps ja s’apassiona.

Tants anys enyorant-te i de nou et somriu la ciutat, la teva ciutat, Tarragona. Les pedres de tots els racons de tots els carrers de la Part Alta han deixat de fer-se les dures i s’apropen a la teva espatlla cada cop que gires una cantonada. I les palpes amb l’aire de la teva ombra que s’ha aturat a saludar una portalada antiga que ara, havent-te vist, ja pot morir de vella i corcar-se.  I al cor de la teva ciutat hi ha un senyor de ferro assegut en un banc que no gosa a llevar-se la boina per por que li caigui el bastó i en el gest esquerdi l’empedrat de la Rambla que ara reviu els colors oblidats fa una dècada. I tot baixant, sempre ben recte, hi ha una casa amb unes golfes que sap de la teva absència. Ja no hi té vida ni en regala a qui l’habita. I la llum no penetra en la finestra ni rep la teva pell per reposar-hi.  Tot i el desconcert de la tornada és tot ara harmoniós al teu pas per la ciutat, la teva ciutat, Tarragona.