TENIM EL QUE ENS MEREIXEM… PER CULPA DELS ALTRES
“Que el mundo fue y serà una
porqueria ya lo sé...” ja ho cantava Gardel al Cambalache que, lluny de ser
premonitori per la convulsió d’aquells anys, va crear el 1934 el gran Santos
Discépolo. Vuitanta anys després, aquest
tango és vigent perquè el món se’n va a norris de manera inevitable.
La història d’aquest article comença
ara fa quinze dies, quan les bombes van assassinar a Anas al Basha, aquell jove
que feia de pallasso a Alepo i que va decidir quedar-se a la ciutat per alegrar
als nens, uns infants que estan creixent –aquells que encara sobreviuen-
envoltats de dolor, mort, tragèdia, massacre, plors i traumes que els quedaran
per sempre més a la retina dels ulls i els angles de la memòria.
Les nostres retines, magatzems
dels dies que no haguéssim volgut viure mai, s’han acostumat a veure imatges
cruels de nens petits morts pels bombardejos en una Síria que destrueixen els
qui imposen des del govern i els rebels que volen tenir el control. Alepo, i la
resta d’exciutats que ara són runa, són la vergonya del món.
Realment, i la veritat dol,
Europa gira l’esquena al problema i es lamenta veient les imatges. A Síria no
hi ha petroli, ni minerals ni cap altre recurs pel qual lluitar. Això també ho
saben els Estats Units. La realitat és que a Síria hi ha pobres condemnats a la
mort que no poden ni tan sols sortir del país per salvar-se. Però Síria és
només la punta de l’iceberg de la porqueria de planeta que molts estan creant
en el nom de tots els altres que no en tenim cap culpa i no hi podem fer massa
cosa.
Sé, que quedar-se quiet no
soluciona les coses i que criticar és fàcil però... en aquest article vaig més
lluny i no acabo a Alepo. L’assassinat de l’ambaixador rus a Turquia o la mort
de les persones que estaven al mercadet de Berlin quan un camió els ha passat
per sobre són dos exemples més del joc brut que juga una part de la societat en
contra de l’altra. Sabeu una altra realitat? Ara veurem les xarxes plenes de
gent que “seran Berlin” però no onejarà cap emblema de pertinença a Alepo o
Síria.
“Todo dura sempre un poco más de
lo que debería”, va dir Cortázar. I tenia tota la raó veient el panorama de desolació
que se’ns regala cada dia i que es menjaran de ple els nostres fills. Quan pensàvem
que el comunisme havia estat una lacra deshumanitzadora, va arribar al capitalisme
que ha permès la divisió de classes i categories humanes. Només hi ha els qui
maten i els qui moren. Nosaltres, els qui sobrevivim veient l’espectacle, vam
venir al món amb l’aspiració humana sempre sana d’estimar i hem acabat
necessitant el dolor quotidià de les noticies i les imatges per sentir-nos
vius.
L’Anas no era només un pallasso,
era un membre actiu de la societat civil que a molts no els interessa. Els
somriures dels nens molesten i els qui els provoquen han de morir. És així com
avança el món, aquest món que se’n va a la merda. Aquest hivern serà molt cru i
no pas per les primaveres àrabs. Hem jugat malament la partida i tenim el que
ens mereixem... per culpa dels altres.
Òscar Ramírez Dolcet
Periodista i escriptor
Comentaris