Header Ads

DIARI D’EGIPTE (6): EL CAIRE, FINS AVIAT


En aquesta darrera crònica del viatge a El Caire hi ha poques coses a explicar perquè és la darrera i la del comiat d’una ciutat on he viscut els darrers sis dies i on penso tornar-hi ben aviat i amb la millor companyia del món, la Mar. Poso punt i final, punt i seguit es podria dir, a una experiència que m’ha servit per moltes coses. La primera, per a recordar el meu anglès i dignificar-lo. La segona, per aprendre noves formes de vida i de fer les coses, noves sensacions i noves persones, reforçar des de la llunyania relacions que ja eren molt fortes i, per dir-ne una altra de la llarga llista, per saber que els valors que donem a Occident són quasi del tot oposats als que apliquen els qui viuen a aquests indrets de l’Orient. Hi ha formes i formes de viure, de renovar-se, de renéixer a cada instant. Deixo la filosofia a banda, és un tema més personal.
Avui hem estat a la Ciutadella de Saladino, un recinte emmurallat amb una mesquita imponent, gran i faraònica com toca a la capital egípcia. És una llàstima que el tinguin en l’actual estat d’abandonament perquè és un dels indrets més coneguts de la ciutat i val la pena que reconstrueixin totes les parts que estan a punt de caure i netegin a fons l’àrea que ocupa.
Més tard hem tornat a Khan Al-Khalil, el Basar de les espècies i mercadet d’El Caire. Teníem pendent un té a El Fishawi, el cafè que fa 240 anys va obrir portes i no ha tancat cap dia fins ara. Més de dos segles amb les portes obertes dia i nit per oferir al públic un dels millors tes de la ciutat a un preu econòmic, tres euros la tetera que et permet fer dues consumicions. Naguib Mahfuz, el Premi Nobel de Literatura i egipci de cap a peus, va fer-hi vida molts anys, fins la seva mort. La seva essència hi ha quedat impregnada. El Fishawi és, com Mahfuz, l’Egipte en estat pur, la dels carrerons estrets plens de botigues i personatges que et volen vendre qualsevol cosa a qualsevol preu, la de les olors ja siguin d’espècies o pudors, la dels turistes entrant i sortint del mercat per a ser assaltats amb simpatia pels taxistes afamats per a recaptar unes quantes lliures egípcies.
El Caire té aquestes coses, o t’enamora o et decep, o t’impregna i captiva o t’obliga a marxar. A cada racó hi ha una imatge que et sorprèn, a cada moment passen coses mai vistes, a cada pas renoves la memòria per encabir al cap la següent situació. Coses de la vida, avui ha mort una persona molt important a El Caire. La mesquita més propera a l’hotel ha ampliat el seu espai i s’ha convertit en una immensa Haima feta amb catifes de luxe i teles de colors que ocupaven els carrers que conviuen amb el temple. Aquest espai s’ha omplert de cotxes de luxe vigilats per alts càrrecs de la policia i diverses personalitats entraven a resar per aquesta persona de la qual no n’he sabut gaires coses: era una dona i una famosa idealista egípcia.
Demà la premsa d’Egipte, la de tot l’Orient i potser alguns mitjans occidentals en parlaran, segur. Però no diran res dels altres 18 milions d’habitants d’El Caire que cada dia fan vida en aquest macro espai anomenat ciutat i format, com totes les ciutats, pels barris de luxe i les barraques, la gent rica que ho té tot i aquells que no tenen res i el poc que tenen ho comparteixen perquè, per a ells, res és tot. No dic adéu a El Caire, li dic fins molt aviat.

6 comentaris

Miquel Vernís ha dit...

EM van dir que aquest cafè cau molt amagat i que costa trobar-lo. Jo no el vaig localitzar quan vaig anar al Cairo ara fa tres anyets.

Anònim ha dit...

Doncs fa molt bona pinta. ¿És car?

Oscar Ramírez ha dit...

Miquel, és complicat però no tant. Si et poses a l'entrada principal del Basar de les espècies, a la plaça on hi ha la mesquita gran, la que té uns paraigues de ferro plegats, has d'entrer recte al primer carreró estret que et ve davant i just quan acaba el carreró, et queda davant mateix. No és difícil, es trobar la zona per on entrar.

Oscar Ramírez ha dit...

Anònim, no és car si tenim en compte els preus que hi ha a El Caire i l'antiguitat del local. 3 euros per una tetera d'on et surten dos tes, tres de curts, no és cap gran preu i val molt la pena.

Josep Maria Yago ha dit...

caram! pinten bé aquestes cròniques. Ara que tinc més temps a veure sientro i les llegeixo. De totes maneres, cada cop que entro al teu blog s'obre un munt de publicitat.
Salut!

Oscar Ramírez ha dit...

Josep Maria, moltes gràcies. Serà un plaer que les llgeixis. Per cert sobre el tema publi, no en tinc ni idea de com evitar que surti. No he donat cap permís en cap moment.

Amb la tecnologia de Blogger.