NO TENIA PASTANAGUES



Quines tendreses té el nostre món i què fràgil és el nostre tapís de la felicitat, que s’esfilagarsa amb petites històries alienes però que ens fem properes. No amplieu encara la imatge que acompanya l’escrit d’avui. 

Abans us en vull fer cinc cèntims. Primer, dir-vos que la va penjar abans d’ahir al seu facebook l’amiga Montse Mendía. I en segon lloc, evidenciar que llegint el contingut de la carta que va penjar la persona anònima que la va escriure - sembla que la va penjar a l’arbre que hi ha al davant de la botiga de la història – s’entenen moltes coses que, normalment, passen desapercebudes a la majoria: que els petits detalls fan gran el nostre món i les nostres vides. 

Mireu que és senzill quedar-se sense pastanagues i marxar de la botiga sense elles però amb un regal encara més gros: un somriure i una presència que t’ha tocat l’ànima. I que meravellós l’intent de recuperar allò que creus perdut i que encara mai ha estat teu. I saps que ho podria ser. 

Viure és com llençar un dau. Mai tens sort fins que sí. 

I wish I knew a sure simple way to reach you.

He pensat que després de llegir la carta de la foto (que podeu ampliar clicant sobre ella) us vindria de gust escoltar aquesta perla dels Pernice Brothers. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS