NO TENIA PASTANAGUES
Quines tendreses té el nostre món i què fràgil
és el nostre tapís de la felicitat, que s’esfilagarsa amb petites històries
alienes però que ens fem properes. No amplieu encara la imatge que acompanya l’escrit
d’avui.
Abans us en vull fer cinc cèntims. Primer, dir-vos que la va penjar
abans d’ahir al seu facebook l’amiga Montse Mendía. I en segon lloc, evidenciar
que llegint el contingut de la carta que va penjar la persona anònima que la va
escriure - sembla que la va penjar a l’arbre que hi ha al davant de la botiga
de la història – s’entenen moltes coses que, normalment, passen desapercebudes
a la majoria: que els petits detalls fan gran el nostre món i les nostres
vides.
Mireu que és senzill quedar-se sense
pastanagues i marxar de la botiga sense elles però amb un regal encara més
gros: un somriure i una presència que t’ha tocat l’ànima. I que meravellós l’intent
de recuperar allò que creus perdut i que encara mai ha estat teu. I saps que ho
podria ser.
Viure és com llençar un dau. Mai tens sort fins que sí.
I wish I knew a sure simple way to reach you.
Viure és com llençar un dau. Mai tens sort fins que sí.
I wish I knew a sure simple way to reach you.
He pensat que després de llegir la carta de la
foto (que podeu ampliar clicant sobre ella) us vindria de gust escoltar aquesta
perla dels Pernice Brothers.
Comentaris