REFLEXIÓ INA...CABADA



Pensar és regalar quelcom al cor i a l’ànima, evitar ser orfes de llocs de culte si deïfiquem el moment o el gest. El gest és dispersar-se interiorment. La dispersió porta a un desert anímic. L’ànima viu dessolada si és dispersa. La desolació té sempre un refugi. El refugi s’omple amb el pensament. El pensament no es nodreix ni amb el temps ni amb les coses. Totes les coses es pensen amb l’ànima i es fan amb el cor. 

O no... potser pensar no és regalar, ni el gest es dispersa. Però, sense pensaments ni gestos, som orfes de llocs del nostre culte i dels nostres déus. Som, tal volta, un refugi ple de desolacions enmig del desert.  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS