REFLEXIÓ INA...CABADA
Pensar és regalar quelcom al cor i a l’ànima,
evitar ser orfes de llocs de culte si deïfiquem el moment o el gest. El gest és
dispersar-se interiorment. La dispersió porta a un desert anímic. L’ànima viu
dessolada si és dispersa. La desolació té sempre un refugi. El refugi s’omple
amb el pensament. El pensament no es nodreix ni amb el temps ni amb les coses.
Totes les coses es pensen amb l’ànima i es fan amb el cor.
O no... potser
pensar no és regalar, ni el gest es dispersa. Però, sense pensaments ni gestos,
som orfes de llocs del nostre culte i dels nostres déus. Som, tal volta, un
refugi ple de desolacions enmig del desert.
Comentaris