Header Ads

SEMBLAVA MOLT SENZILL



Avui el text és llarg però m’ha sortit així després de veure una imatge d’una parella trencant la seva relació. Eren just a la taula del davant de la meva, en un bar petit i solitari on hi havia dues taules ocupades, la seva i la meva. Tot plegat, mentre discutien, m’ha generat el que ara llegireu. Però abans, permeteu-me una reflexió:

Mai són els fets els que decideixen els nostres actes. Ja ho vaig un dia: caminem a cop de sentiment, o a falta d'ell. Quan tot està bé, quan res no ens amenaça, els nostres cors comencen a anhelar, encara en secret, el desordre d'una passió. L'angoixa, l'agonia, la incertesa de l'enamorament, dolç o terrible, ens commou. Ho fa sense saber com vam passar a un altre estat de consciència; una consciència concèntrica amb un únic sol, l'altre.

Fins i tot si aconseguim dominar la nostra aparença, vivim en el vertigen del desconeixement, en el desassossec de veure que els nostres peus no ens obeeixen; de sentir-nos parlar i no poder fer callar la veu. Ens convertim en perfectes estranys per a nosaltres mateixos. És només llavors quan som més grans i miserables que mai.

SEMBLAVA MOLT SENZILL

Per a ella era senzill estirar el braç i tocar-lo. Per a ell també ho era. Col·locava la mà sota el seu coll, la tancava sobre la brusa i la portava fins als seus llavis sense deixar de riure. 

Per a ella era molt senzill estirar el braç i enfonsar la mà en el seu pèl, però no ho ha fet. S’ha limitat a prémer un dels seus genolls entre les cames mentre ell la sacsejava: cap endavant, un petó, cap enrere, cap endavant, un petó.

Per a ella era senzill riure i abraçar-lo i dir-li que feliç la feia. Semblava molt senzill estimar-lo i mirar-lo a dos dits de distància. Però no ho era i no ho ha pogut fer. Ha pensat que un cop deslligat el seu cor ja no se subjectaria, que allò més dolç i segur de la seva vida s'esfumaria i que el gris seria insuportable.

Així que, ella, ha mudat en pedra, en mur on totes les seves demandes, les d'ell, s'estavellaven. Ha provocat les seves llàgrimes i el seu desconcert. Ha vist després la seva ràbia i el seu menyspreu. Ha ignorat la seva bondat i el seu desig. Ha deixat de ser còmplice del seu riure vehement.

Mai més, ha pensat, li concedirà una mirada exclusiva i secreta. Ha traït la seva bona fe i l’odiarà. Tot i així, el mal d’ell l'alleujava a ella. Li consolava veure'l patir. Veure’s encara units per l'aspra soga de la frustració.

Ja fa dies que el sentia riure. Fa dies que ell se la mirava sense ombra de rancúnia. Tornava a ser el vent que passa. Semblava molt senzill, però no ho era i no ho ha pogut fer. També ella es recupera davant d’ell ara, a la taula d’aquest bar, encara que l'estupidesa i la covardia siguin el més difícil d'assumir. I ella ho sap. 


Amb la tecnologia de Blogger.