FRANCESCO, BARTOLOMEO… LA LOTTA NON È PERSA
La veritat
triomfa per si mateixa, la mentida
necessita sempre complicitat. Em permetreu que inicií aquest post amb una frase
d’Epictet d’Hieràpolis i que posi el títol en italià (la lluita no està
perduda). Crec que és la que més guarneix i resumeix l’aventura que han dut a
terme els meus dos millors amics italians, el Francesco i el Bartolomeo. Hi ha
persones que són al món per intentar-lo canviar amb la bonhomia i ells en són
dos exemples. Ho dic amb el cor, amb l’amor fraternal que els professo però
també amb el convenciment perquè em considero una persona molt motivada per la
cultura i especialment pel manteniment del patrimoni de la meva ciutat, del meu
territori més proper. I del més llunyà, per suposat.
El Francesco i el Bartolomeo, dels quals n’he
parlat altres vegades, impulsen el moviment cultural Spiragli, al costat de
moltes altres persones, i defensen Cava Pontrelli, un jaciment ple de petjades
de dinosaures que està ubicat en uns terrenys privats, antiga cantera, on la
història es perd, passa i no es dóna a conèixer. Ja sabeu que qui perd els seus
orígens, perd la seva identitat. A Itàlia, país ple de patrimoni i que hauria
de ser exemple a nivell mundial, es passen pel folre la possibilitat d’obrir-se
més als altres, d’aportar encara més al conjunt i, sobretot, de conservar el
seu llegat, aquell llegat que alguns polítics encara creuen tenir a les seves
mans.
La darrera aventura del Francesco i el
Bartolomeo ha estat aconseguir que el primer, el Francesco Fiore, fos alcalde
de la seva ciutat, Altamura, en un intent de fer en primera persona allò que
els altres es neguen a fer. Amb ell d’alcalde hagués estat fàcil recuperar i museïtzar
Cava Pontrelli, apropar la cultura a tothom i humanitzar més aquesta població
que jo conec i a la qual tornaré d’aquí a un mes i mig.
Els resultats electorals, per raons que
aquí no us comentaré, no han acompanyat. Però s’ha intentat a fons. Ells dos,
amb la Pasqua i el Giovanni, i molts altres més, han treballat intensament els
darrers mesos per aconseguir la seva fita, han implicat a molts altres, els han
fet mullar, han fet arribar el seu missatge a milers de persones. Això és el
que ara cal tenir en compte. Això, l’acció valenta i de servei per als altres,
el gest de voler canviar el que no funciona. I fer-ho, no és tan senzill.
Al final, com us deia al principi, te’n
adones que la veritat acaba triomfant per si mateixa mentre la mentida necessita
sempre la complicitat. Tots aquells que no han votat la proposta del Francesco
i el Bartolomeo, no saben encara que formen part, sense voler-ho o volent-ho, d’un
sistema que acabarà de desarrelar part dels orígens de la meva estimada Itàlia.
La nit electoral, i quan l’escrutini, vaig patir de valent. Al veure el s
resultats en viu, i pensant en ells dos, vaig plorar. Al veure la imatge que
acompanya aquest escrit (amb el Francesco a l’esquerra i el Bartolomeo a la
dreta i la Cava Pontrelli de fons) el cor m’ha fet un gir i m’ha vingut molta
tristor. De nou la soledat, he pensat. De nou a proclamar un missatge per a uns
pocs que, per sort, cada cop són més.
Hi ha però un segon significat a la imatge:
avançar, seguir endavant, no aturar-se, caminar plegats, agermanar-nos encara
més... Potser per això acabo aquest
llarg escrit amb un proverbi molt antic que fa anys que va amb mi: Podeu amagar el foc però, què en fareu del fum?
Francesco i Bartolomeo, els meus “fratellos”,
milions de gràcies, tantes com els anys d’història de les petjades que vosaltres
sí us estimeu i defenseu. Vosaltres sou ja part de la història.
Comentaris