ENYORANÇA DE LA PÈRDUA



Obres els calaixos de casa i ella ja no hi és. Ni la trobes, mentre dorms, a les arrugues del llençol i a les corbes del coixí. Les tovalles no guarden cap engruna i les plantes, al balcó, miren de nou al sud i es neguen a rebre més aigua. La dutxa és, un cop més, aquell espai mesurat del principi i, fora, als racons, els llibres tornen al ritual de la pols i la pausa. 

Qui fa el que pot no està obligat a més, deien les velles fa anys. I ara et mires les canes i observes el progrés que has ben lligat per l’experiència. Per primer cop a la vida ja no tens por que la persona que vols al teu costat tingui el desig de fugir. Ni tan sols et molesta saber que l’equilibri és no deixar que ningú t’estimi menys del que l’estimes tu. 

Penses que si vols arribar a un castell, has de creuar el fossat. I tanques els calaixos de casa. Un gran amor pot ser, també, peccata minuta.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS