ENYORANÇA DE LA PÈRDUA
Obres els calaixos de casa i ella ja no hi és. Ni la trobes, mentre dorms,
a les arrugues del llençol i a les corbes del coixí. Les tovalles no guarden
cap engruna i les plantes, al balcó, miren de nou al sud i es neguen a rebre
més aigua. La dutxa és, un cop més, aquell espai mesurat del principi i, fora,
als racons, els llibres tornen al ritual de la pols i la pausa.
Qui fa el que pot no està obligat a més, deien les velles fa anys. I ara et
mires les canes i observes el progrés que has ben lligat per l’experiència. Per
primer cop a la vida ja no tens por que la persona que vols al teu costat
tingui el desig de fugir. Ni tan sols et molesta saber que l’equilibri és no
deixar que ningú t’estimi menys del que l’estimes tu.
Penses que si vols arribar a un castell, has de creuar el fossat. I tanques
els calaixos de casa. Un gran amor pot ser, també, peccata minuta.
Comentaris