AIGUARDENT



En un lloc proper a l’antiga Babilònia, un matí calorós del 2009.  

Els matins passen deserts i clars a la vora del riu que es cobreix de boira a l’alba i enfosqueix el seu verd a l’espera del sol. El tabac, que venen a l’ultima casa encara humida, al costat dels prats, té un color quasi negre, un sabor sucós i deixa anar un fum transparent. L’aiguardent té també color d’aigua.

Ha arribat el moment en el qual tot s’atura i madura. Les plantes llunyanes estan quietes i s’han posat més fosques, amaguen uns fruits que caurien acariciant-los. Els núvols escampats tenen polpes madures i als carrers llunyans, la tebiesa del cel a les cases madura.

En aquesta hora no es veu res més que dones. Les dones no fumen, ni beuen, només saben sentar-se al sol i tebi, rebre’l, com si fossin fruites. Fred de boires, l’aire se’l bevem a glops com aiguardent. Allí tot fa olor a alguna cosa. L’aigua del riu s’ha begut els marges i els estova al fons, en el cel. Els carrers són com les dones, es maduren aturats.

A aquesta hora tot el món hauria d’aturar-se al carrer i mirar com tot madura. També hi ha una brisa que no mou els núvols però que és suficient per aixecar el fum de la cigarreta sense trencar-lo: és un nou sabor que passa. I el tabac va humit d’aiguardent.

Així es com no sols les dones gaudiran del matí.

PD: El fons de la imatge, és pura casualitat. Coses de la vida... 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS