AIGUARDENT
En un lloc
proper a l’antiga Babilònia, un matí calorós del 2009.
Els matins
passen deserts i clars a la vora del riu que es cobreix de boira a l’alba i
enfosqueix el seu verd a l’espera del sol. El tabac, que venen a l’ultima casa
encara humida, al costat dels prats, té un color quasi negre, un sabor sucós i
deixa anar un fum transparent. L’aiguardent té també color d’aigua.
Ha arribat
el moment en el qual tot s’atura i madura. Les plantes llunyanes estan quietes
i s’han posat més fosques, amaguen uns fruits que caurien acariciant-los. Els núvols
escampats tenen polpes madures i als carrers llunyans, la tebiesa del cel a les
cases madura.
En aquesta
hora no es veu res més que dones. Les dones no fumen, ni beuen, només saben
sentar-se al sol i tebi, rebre’l, com si fossin fruites. Fred de boires, l’aire
se’l bevem a glops com aiguardent. Allí tot fa olor a alguna cosa. L’aigua del
riu s’ha begut els marges i els estova al fons, en el cel. Els carrers són com
les dones, es maduren aturats.
A aquesta
hora tot el món hauria d’aturar-se al carrer i mirar com tot madura. També hi
ha una brisa que no mou els núvols però que és suficient per aixecar el fum de
la cigarreta sense trencar-lo: és un nou sabor que passa. I el tabac va humit
d’aiguardent.
Així es com
no sols les dones gaudiran del matí.
PD: El fons de la imatge, és pura casualitat. Coses de la vida...
Comentaris