EXCITANT SENTITS
Disculpeu pel canvi d'imatges que he hagut de fer. Haviem barrejat les fetes amb la càmera amb les del fons fotogràfic i amb les que altres havien fet amb els mòbils. I al final hi havia imatges que no eren nostres ni d'aquí. Al ser un post a vuit mans (bona experiència però complicada), passen aquestes coses.
Com us deia, a la zona de la Puglia, bastant a prop d’Altamura, hi ha un dels meus paradisos particulars que no acostumo a compartir. És només per mantenir aquella petita quota de privacitat a la meva vida, la que em dóna certa llibertat en moments concrets. Aquest post serà més visual que escrit però també molt poètic. Podeu ampliar totes les fotos clicant sobre elles.
Com us deia, a la zona de la Puglia, bastant a prop d’Altamura, hi ha un dels meus paradisos particulars que no acostumo a compartir. És només per mantenir aquella petita quota de privacitat a la meva vida, la que em dóna certa llibertat en moments concrets. Aquest post serà més visual que escrit però també molt poètic. Podeu ampliar totes les fotos clicant sobre elles.
La primera imatge, la que enceta el text, és l’aperitiu
de l’espectacle final tot i que, d’origen, ja desperta els sentits imaginar-se
què s’amaga rere un horitzó cada cop més proper.
On acaba un horitzó, en comença un altre de
nou que en aquest cas regala dos blaus verds i les roques on viu intensament un
petit poble. Aquí, les gavines són molt senyores i atrevides, passegen pels
carrers més propers al mar i tenen la zona del port apamada per quan arriben
les barquetes de pesca. Hi ha peix per a totes.
Entre mig dels molls i de les llengües
de mar que fa la costa, s’hi amaguen petites cales de sorra blanca i fina que
els habitants de la zona omplen a vesar.
La quarta, inicia la simfonia del paradís. Un
restaurant dins de les roques, un espai amagat amb una banda sonora pròpia i
sempre canviant. Les ones piquen contra les pedres al ritme de les passes de
les cambreres colpejant el terra amb els seus talons.
La terrassa natural es
veu de lluny sense problemes. Arribar-hi per sopar ja és molt més difícil. Hi
ha cues de setmanes.
La cinquena foto, la taula a punt per rebre’ns,
el principi de l’orgia de fruits del mar, el divertimento entre cares estimades
i ànimes quasi bessones, el dolce far niente aplicat a un instant que no vols
que acabi mai.
La sisena imatge, que tanca el post, és el
comiat – potser només momentani o temporal – tot pensant en la propera ocasió.
Perquè... mai hauríem de tornar als llocs on hem estat feliços malgrat sempre
hi acabem tornant.
Potser ho fem per la por a perdre’ls, potser per saber que
tot és massa breu i un pèl massa efímer.
Comentaris