EXCITANT SENTITS


Disculpeu pel canvi d'imatges que he hagut de fer. Haviem barrejat les fetes amb la càmera amb les del fons fotogràfic i amb les que altres havien fet amb els mòbils. I al final hi havia imatges que no eren nostres ni d'aquí. Al ser un post a vuit mans (bona experiència però complicada), passen aquestes coses. 

Com us deia, a la zona de la Puglia, bastant a prop d’Altamura, hi ha un dels meus paradisos particulars que no acostumo a compartir. És només per mantenir aquella petita quota de privacitat a la meva vida, la que em dóna certa llibertat en moments concrets. Aquest post serà més visual que escrit però també molt poètic. Podeu ampliar totes les fotos clicant sobre elles. 

La primera imatge, la que enceta el text, és l’aperitiu de l’espectacle final tot i que, d’origen, ja desperta els sentits imaginar-se què s’amaga rere un horitzó cada cop més proper. 

On acaba un horitzó, en comença un altre de nou que en aquest cas regala dos blaus verds i les roques on viu intensament un petit poble. Aquí, les gavines són molt senyores i atrevides, passegen pels carrers més propers al mar i tenen la zona del port apamada per quan arriben les barquetes de pesca. Hi ha peix per a totes. 

Entre mig dels molls i de les llengües de mar que fa la costa, s’hi amaguen petites cales de sorra blanca i fina que els habitants de la zona omplen a vesar. 

La tercera imatge és d’un espai natural, tant com una platja que s’endinsa en una cova, convertida en restaurant de dia i piscina de nit. La marea hi entra però només mulla els primers cinc o sis metres. Les converses tenen eco i sempre et donen la raó. Dinar o sopar sense calçat és el més lògic i sobretot al capvespre. 

La quarta, inicia la simfonia del paradís. Un restaurant dins de les roques, un espai amagat amb una banda sonora pròpia i sempre canviant. Les ones piquen contra les pedres al ritme de les passes de les cambreres colpejant el terra amb els seus talons. 

La terrassa natural es veu de lluny sense problemes. Arribar-hi per sopar ja és molt més difícil. Hi ha cues de setmanes.  

La cinquena foto, la taula a punt per rebre’ns, el principi de l’orgia de fruits del mar, el divertimento entre cares estimades i ànimes quasi bessones, el dolce far niente aplicat a un instant que no vols que acabi mai. 

La sisena imatge, que tanca el post, és el comiat – potser només momentani o temporal – tot pensant en la propera ocasió. Perquè... mai hauríem de tornar als llocs on hem estat feliços malgrat sempre hi acabem tornant. 

Potser ho fem per la por a perdre’ls, potser per saber que tot és massa breu i un pèl massa efímer.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS