Header Ads

TRISTANY CLAMA AMOR A LA MEVA CAMBRA



Acabar la migdiada. Observar des del pati la teva cambra. Imaginar-hi, allí inert i adolorida per les passions del cor, la dolça poncella a l’espera d’amor. Són, tal volta, Tristany i Isolda. 

Imagino que l’espera continua i que ell envia, a la seva cerca, un missatger. Les paraules de Tristany són un clar d’angoixa per l’absència en el desig dels cossos. 

Agafa aquest anell, pren-lo. És un senyal d’enllaç, de l’enllaç entre nosaltres dos. I quan arribis davant d’ella, fes que pugui veure l’anell. Llavors sabrà que el meu cor la saluda, que només ella pot donar-me consol i que si no fa res, moriria. Igualment li recordes el nostre passat i la nostra tristesa però també l’alegria que té el nostre amor fidel. Ho dic tot amb el desig que els nostres cors trobin esma per la inconstància tot i el dolor i l’amargor d’estimar. 

Disculpeu la narració, la tenia al cap i només recordo aquest fragment d’amor perquè els altres són de tragèdia. La imatge, de la cambra de l’hotel d’Altamura, és l’única part real d’aquest escrit. La resta, com la vida, pura tragicomèdia.
Amb la tecnologia de Blogger.