29 de maig 2015



Sé que us vaig parlar d’aquesta història en una altra ocasió. Ho sé. Però quan tinc dies molt nostàlgics, com avui, em ve al cap i no puc parar d’escoltar la cançó que la vesteix. Aquest regne de fades que explica Max Manfredi és dolcíssim, meravellós i té la tendresa que necessito ara. 

A la història... una senyora que somriu en una andana mentre passa el tren. I un home que recull les coses, les posa a la motxilla i va corrent cap al tren que ja marxa. Una noia jove amb un abric vermell saluda al seu nuvi i no el veu. Però ella somriu i el saluda fins que, de cop i volta, ell puja al tren i el tren surt. Ningú se’ls mira mentre es besen a distància però s’endevina que s’estimen.

I hi ha un rei que oblida les coses pel carrer, un rei que sempre ho oblida tot. I tot això potser només es veu des de la finestra del regne de les fades... perquè un dia sortirem junts del cinema i sabrem que érem nosaltres els actors. 

Amb el Max, i els seus músics, vaig viure uns dies molt màgics (com la cançó) l’any passat a Altamura. Compartir amb ell plat i taula, cafè i conversa, i gaudir-lo amb el concert que ens va fer, va ser un regal que mai oblidaré. Avui us porto aquest regne de les fades també a vosaltres. La foto a terres italianes amb el Max, amb el Daniele i el Fabrizio (dos dels seus músics), completa aquest escrit que regala tota la mística que li cerqueu i la serenor que desitgeu.  

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -