Header Ads

NECESSITO LES FADES D’EN MAX



Sé que us vaig parlar d’aquesta història en una altra ocasió. Ho sé. Però quan tinc dies molt nostàlgics, com avui, em ve al cap i no puc parar d’escoltar la cançó que la vesteix. Aquest regne de fades que explica Max Manfredi és dolcíssim, meravellós i té la tendresa que necessito ara. 

A la història... una senyora que somriu en una andana mentre passa el tren. I un home que recull les coses, les posa a la motxilla i va corrent cap al tren que ja marxa. Una noia jove amb un abric vermell saluda al seu nuvi i no el veu. Però ella somriu i el saluda fins que, de cop i volta, ell puja al tren i el tren surt. Ningú se’ls mira mentre es besen a distància però s’endevina que s’estimen.

I hi ha un rei que oblida les coses pel carrer, un rei que sempre ho oblida tot. I tot això potser només es veu des de la finestra del regne de les fades... perquè un dia sortirem junts del cinema i sabrem que érem nosaltres els actors. 

Amb el Max, i els seus músics, vaig viure uns dies molt màgics (com la cançó) l’any passat a Altamura. Compartir amb ell plat i taula, cafè i conversa, i gaudir-lo amb el concert que ens va fer, va ser un regal que mai oblidaré. Avui us porto aquest regne de les fades també a vosaltres. La foto a terres italianes amb el Max, amb el Daniele i el Fabrizio (dos dels seus músics), completa aquest escrit que regala tota la mística que li cerqueu i la serenor que desitgeu.  

Amb la tecnologia de Blogger.