EXPERIMENT AMB SUÏCIDES



Fa dies que volia iniciar un experiment artístic i aquesta tarda m’hi he posat. Es tracta de fer una sèrie d’escultures amb pedra i plàstic que tenen de rerefons, potser com a essència, un text que he escrit prèviament. La primera prova no ha sortir malament. Cal millorar l’acabat i el sistema però els materials són prou vàlids.


De pedres n’hi ha de tot tipus i cal triar-les bé. Recordeu “el perquè de tot plegat” de Monzó? Doncs, això. Que hi ha pedres que es neguen a donar-se a la ciència (si ho puc dir així) i no sacrifiquen el seu cos petri i calcari per més que insisteixis. Les que jo he triat, però, han estat pedres dòcils. Fins i tot s’han deixat rentar sense escopir-me terra en senyal de protesta. 

Aquesta primera escultura gira al voltant d’una història, ja escrita, que protagonitzen diversos individus que volen matar-se. El suïcidi col·lectiu s’inicia amb una sola persona. Després són dues. Al final, hi ha un grup. Aquí, a la foto, la meva primera prova escultòrica: un pas intermedi de l’escena amb els dos primers ciutadans suïcides que parlen. 

Remata (mai millor dit) l’escena, una cançó del Mazoni. Per a mi, una de les millors que té. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS