23 de maig 2015



Després de tres mesos intensos de treball d’àmbit polític, avui he aconseguit dormir de nou les sis hores diàries habituals. Ara, llevat i fresc, torna a envair-me la poesia, l’abisme de les lletres on tan plàcidament reposo amb el temor (excitació) de saber-me orfe de mots en qualsevol mal gest. La poesia és, sobretot, el cansament d’entrar en una paraula. Jo segueixo escrivint per tocar la vida dels altres però també perquè sóc un inconformista nat i necessito notar al meu costat la imperfecció dels meus actes. 

El veritable conformista és aquell que sempre explica les seves contradiccions. Jo, les visc però me les guardo. No per l’egoisme de tancar-me en un món, el meu, poc inaccessible. Em dono a aquelles persones que saben entrar als porus de la meva pell de puntetes, xiuxiuejant-me a cau d’orella el seu crit silenciós o a cop de rialla muda. Envoltat de plaers petits i ganes de ser-hi, prenc nous apunts de pensaments propis per a pells alienes. El que acabo d’escriure ara, és aquest:

En la soledat humana, el naufragi no és cap desesperació. És dispersió de sentiments. 

Més tard, al capvespre, un segon escrit però de caire més... humit i hermètic.  

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -