Header Ads

MADAME LIUDMILA, LLETRES I CABARET



Els seus contes van estar prohibits durant molts anys a Rússia perquè eren massa realistes i narraven les veritats del seu poble. Ella, va voler viure la història de la nena que troba pel camí pomes enverinades, sabates de vidre o madrastres malvades però va afegir a l’argument una altra nena orfe que compra pa i sabó i que, feta la compra, torna cap a la casa on conviu amb tres famílies més, on hi té una sola habitació privada perquè la resta és tot comuna. 

Ella, l’escriptora, es diu Liudmila Petrushevskaia. Porta al cap, amb elegància, un barret que s’ha fabricat ella mateixa perquè, de fet, es dedica a escriure i fabricar els seus barrets. També canta. Sí, canta en un cabaret des de fa vuit anys, des de que en tenia 69. I diu que, dalt de l’escenari fa el mateix que a la seva cambra quan escriu, explicar històries. Diu que va voler ser actriu però que la van fer fora perquè un dia, quan començava en aquest art, va arribar tard. Privada de la capacitat d’actuar, es va passar molts anys imaginant que pujava damunt d’un escenari. I ara ho fa cada dia.

Ha estat màgic, com els seus contes barrocs, conèixer-la en persona aquesta tarda, poder-hi compartir una xerrada a soles durant més de dues hores, escoltar amb calma el seu discurs seré. La pau en la conversa és sempre cultiu mental d’aquell que preconitzo i reclamo a tots els qui estimo i aprecio. Acaben de publicar a Espanya el seu últim llibre que es diu “Érase una vez una mujer que sedujo al marido de su hermana y se ahorcó”. Avui ella ha estat aquí i ha marxat amb un exemplar dels meus llibres. Jo tinc ara a les mans dues de les seves obres i el seu correu electrònic directe amb el compromís, que m’ha fet assumir ella, de contactar-la com a mínim un cop cada sis mesos. No crec que pugui complir-lo. El cap em demana augmentar la dosi i fer el contacte més assidu, potser un cop al mes i el temps dirà. 

De la Liudmila se’n poden escriure moltes coses i recordar-ne tantes altres. Ha estat Premi Nacional de les lletres russes, Premi Stanislavski i Premi Mundial de Fantasia entre molts altres. Acabo destacant un fragment on ella mateixa parla de la seva infància, en un text que colpeix, i que diu així:  

Nací en Moscú, en 1938; soy una niña de la guerra, de la destrucción y de las detenciones. Mi generación fue testigo de muchas cosas: el hambre y el frío, la vida sin luz y sin ropa de abrigo. Los hospicios infantiles fueron nuestra salvación. Luego se reanudó la vida normal si se puede llamar vida normal a un colchón sobre el suelo – un colchón para mi madre y para mí -. 

Aviat us en parlaré més d'ella. Val la pena que us la descobreixi, que us regali les meves vivències amb ella. Serà un plaer. 



Amb la tecnologia de Blogger.