SOMNI D’ORENETES I ÀNGELETS

Les orenetes. El cel de la tarda és ple d’orenetes. Milers de ràpides taques negres en l’infinit, que es perden ràpidament entre les xemeneies. No puc contar-les. Passen per damunt meu constantment, incansables.

Els núvols tenen un to blau-gris, lilós. Darrera d’ells el cel, és d’un color blau claríssim, transparent.

Un àngel ros en un balcó. Una nena petitona, de ditets tendres i rosats. Al seu caparronet té rinxols d’or com a corona. Mira les orenetes i el cel amb els seus ulls blaus, tan blaus com el cel. Ulls estàtics, vius, perduts en la inmensitat interior.

Els ulls blaus de l’angelet d’or, es confonen entre els tons blavosos del cel. Es diria que dues llagrimes de pluja blava li havien quedat a l’iris.

La nena agafa un paper i un llapis amb les seves manetes rodanxones. L’obsessiona alguna cosa … les orenetes!.

Mou el llapis sobre el paper i dibuixa alguna cosa semblant a una oreneta. La pinta de color blau…

Es fa fosc. Els nuvols son més foscos, ja més grisos que liles. Entre ells guaita la lluna, groga, blanca, i es torna a amagar. De segur que té vergonya, pensaria la nena com cada vespre. Pero avui no pensa en la lluna. Avui ha descobert la inmensitat de l’espai.

Tot s’enfosqueix.

La mare va a buscar la nineta al balcó. 

 

La nena mira l’infinit. Qui sap què pensa. Potser se sent molt petita.

Si, la nena pensa en la vida i en la mort. Pensa en el temps i l’espai. Creu en l’eternitat. 

Avui ha descobert l’infinit, avui, mirant les orenetes.

La mare entra l’angelet a la casa, i recull el dibuix. Se’l queda mirant, però només veu una oreneta blava.

Jo, al meu pati, descobreixo que l’oreneta reflexa la inmensitat de l’exterior.