Header Ads

MU-DANCES



Les mudances costen i són pesades però s’han de fer de tant en tant. Mudances de pis, de pell, de cap, de sentiments. És època de canvi de calaixos desendreçats, de cansament visual pel mateix paisatge, de l’esforç de la retina per cercar nous elements en un espai ja descobert. 

És el temps de comiats de parets , d’adéus a certes portes que ja no s’obren, d’allunyar-se de cares massa vistes i de la nostàlgia de rostres que es difuminen per l’absència. Toca tocar el dos per part d’un i de comptar fins a deu abans de donar pas al compte enrere, del procés de buidat i el trasllat.

Els peus toquen a terra i la vista guaita a l’horitzó. S’acosta l’instant de la descoberta, el ritual precís de llevar-se en un nou sostre que acarona el mateix cel ara repintat amb noves nits. I segueixen sentint-se passes d’algú que no arriba mai. 

Són els sons del silenci interior que et fan ballar la testa, són les mu-dances.

8 comentaris

Pere Sans ha dit...

A mi m'encanta la teva casa Òscar. Ja la voldria tenir jo per a mi.

Anònim ha dit...

Una forma muy elegante de decir que haces "borrón y cuenta nueva". Las mudanzas son siempre delicadas pero en tu caso estoy convencido que las gestionas igual de bien como el resto de acciones de tu vida. Un abrazo.

Antonio

Oscar Ramírez ha dit...

Pere, com canta en Sisa: o benvinguts passeu passeu, que casa meva és casa vostra si és que hi ha, casa d'algú.

Oscar Ramírez ha dit...

jajaja Antonio. No se trata de ser delicado sino de explicarlo más èpicamente y con sencillez, darle al hecho su acción cotidiana. Hay una frase de Tagore que dice: si cierras la puerta a tus miedos dejarás fuera la verdad. Pues eso. Un abrazo!

Montse ha dit...

Fusta enmig de la natura i el mar a prop. A mi també m'agrada molt la teva casa.

Oscar Ramírez ha dit...

Montse, com li deia al Pere: benvinguts passeu passeu...

Roger ha dit...

Queda't amb el dibuix que has posat a la portada del blog, el del regal del teu amic. Hi estic d'acord. salut!

Oscar Ramírez ha dit...

Quin remei, Roger, per això vaig acceptar-lo i l'he posat. Quina mena de vida ens toca viure per allò que decidim deixar perdre o el que perdem sense voler-ho mai. Depenent del cas òbviament. Una abraçada.

Amb la tecnologia de Blogger.