ANTEVASIN

En ocasions, quan em dedico amb temps a fer l’autodiagnosi personal, quan em tanco a soles amb mi mateix, tinc la sensació que, en algun moment concret del procés, la meva ànima marxa, surt fora del meu cos. Òbviament mai l’he vist sobrevolant-me, mai l’he observat al meu costat ni m’he trobat en una situació semblant. És, tan sols, la sensació que noto en un moment concret. 

Suposo, o vull pensar, que en aquest exercici d’introsprecció que faig, i amb la capacitat de fugida del món que tinc, fruit d’una bona concentració, hi ha també aquell moment on el cos rau a la sala d’estar i la ment viatja i s’allibera amb una lleugeresa i una pau envejables. En aquest moment precís que us comento, assoleixo un rol d’antevasin, d’una persona que camina entre dos móns i transita als dos sense pors. Només en aquest estat ets realment capaç d’eliminar o controlar allò que et protegeix i et consola per iniciar, malgrat les pèrdues que tindràs en el trajecte, una mena de viatge que t’il·luminarà i ensenyarà tantes coses noves...

Només en aquest estat, només en ell, pots afrontar realitats que d’altres maneres, en el dia a dia més mortal, són doloroses i imperdonables. Com la nostra vida és una altra, i duem l’ànima cosida al cos, la veritat se’ns nega a cada gest i no perdonem cap realitat. Al final, encara en el procés que us deia, plou interiorment i el trànsit s’acaba. Arriba al seu final en el moment que tocava, perquè la pluja mai s’equivoca. 

Avui, després de l’autodiagnosi personal, ha recordat un missatge del mestre sufí, poeta i filòsof Muhammad Rumi. En una ocasió va demanar als seus alumnes que fessin una llista amb les tres coses que més desitjaven i els va avisar, amb una veu serena però rotunda: si un dels elements de la llista no harmonitza amb els altres, sereu uns infeliços.  

La imatge que acompanya el post és d’una cerimònia sufí a Ankara a la qual vaig assistir, en el moment en que els dervixos entraven en trànsit, celebrada el 28 de setembre del 2005.