QUE ALGÚ CREÍ A DÉU
En certa
mesura, l’alegria de viure sense tenir-ne ganes és el tribut que els hi devem
als que van marxar abans (sense ganes de marxar) cedint-nos el seu lloc i maleint,
tots a una, la inexistència d’una negociació que els salvés de la seva pèrdua
tant vital.
I en el meu cas, no tinc presa ni
ganes de partir. Tinc moltes coses a fer i totes elles em tenen molt ocupat.
Aquesta d’aquí, per exemple, m’impedeix escriure un poema i aquesta altra, la
veieu?, aquesta altra no em permet prendre-m’ho seriosament.
Crec, amb el cor a la mà, que hi ha
persones que es mereixen que existeixi el paradís. El dia que mori, que algú creí
a Déu. Anirà cap allí una ànima perfecta.
Mentre no arribi el moment, conformat
amb el present, seguiré pensant allò que escolto: res és com sembla, res és com
aparenta perquè res és real. Escolteu...
Comentaris