Header Ads

PER QUÈ ESCRIURE UN BLOG

Fent la ullada diària als blogs que més m'interessen he trobat un meme que em passa el Jesús M. Tibau on cal que expliqui per què escric un blog. Per al Jesús, persona acostumada a treballar amb les paraules, serà fàcil explicar el que per a mi, ara, és bastant complicat. Aquest blog el vaig posar en marxa ara fa un any per anar penjant tots els articles d'opinió que vaig escriure al diari Més Tarragona. Calculo que van ser més d'una cinquantena de temes ben variats tot i que molts d'ells es centraven en la política. Amb el temps, la meva opinió va anar molestant perquè divergia de la línia editorial i un dia, sense avisar, van deixar de publicar l'escrit que havia fet. Vaig penjar doncs aquests escrits al blog però ara fa cinc mesos, passades les eleccions municipals que em van suposar molta feina perquè dirigia la campanya d'un partit polític, vaig tornar a obrir el blog tot cometent una errada. Jugant, jugant, vaig esborrar-lo sense solució per a recuperar-lo. I llavors va néixer aquesta segona etapa que, en relació a la primera, només té en comú el nom del blog. Ara no hi penjo allò ja escrit. Ara escric al moment i ho penjo. Actualment tinc temps per decidir en quin moment del dia em dedico al blog i per tant, sense preses, quan em ve alguna cosa al cap, m'hi poso. Ho faig per plaer. Sempre ho he fet únicament per plaer, mai per obligació. Escric allò que penso i mai el que vull que els altres escoltin. Escric sobre temes que em preocupen a mi i que, per molts motius, poden passar desapercebuts per la majoria. Mai he pretès que fos un blog amb record de visites tot i que, si parlo d'aquest tema, estic realment sorprès. El que més m'agrada de tenir el blog és la possibilitat de relacionar-me amb gent que no coneixia i de retrobar-me amb aquells que fa temps que tenia lluny. Plaer és la paraula que descriu el meu blog. El plaer d'escriure, llegir les opinions dels altres, compartir o divergir idees i sentiments. I com mana la tradició, passo aquest meme a tres blogs més. Avui trio els del Nacho Carrizo, el Salvi Guinart i la Roser Pros-Roca. Apa, ja us he passat la patata calenta!. Ja podeu enfilar ara mateix aquesta agulla per cantar les vostres veritats i situar-vos al vostre planeta imaginari.

3 comentaris

Tondo Rotondo ha dit...

Els blogs no deixen de ser un planeta imaginari o són reals?

Oscar Ramírez ha dit...

Per a mi els blogs cavalquen entre els dos móns que comentes. Son reals perquè els llegeixes i per tant existeixen però poden arribar a ser un planeta imaginari perquè es pot arribar a pensar que la gent de la que parles t'escoltarà i es resoldran molts dels problemes. Consti que no és el meu cas perquè ja tinc clar que la gran majoria de polítics van a la seva i els importa poc la opinió pública ja surti d'una conversa de cafè o d'un blog.

Tondo Rotondo ha dit...

Això que dius dels polítics ho vaig constatar -definitiva i malauradament- en el cas omís que van fer a le grans manifestacions contra la guerra.

Personalment prefereixo que m'escolti la gent normal, com tu i com jo, els que pixem i caguem cada dia, paguem, paguem i no deixem de pagar però vivim en el món real i qüotidià.

Caldrà un estudi del món dels blogs des de la vessant psicològica, a esbrinar per quins motius enganxen tant i tant però si penso una mica com tu: a cavall entre el món tagible i l'intangible, i compartint, creant opinió i fent amics.

Salute!

Amb la tecnologia de Blogger.