Header Ads

DUES MORTS, DOS CASOS CURIOSOS




Us parlaré de dues morts, una de real i l’altra de novel·la. Us parlaré de dos casos curiosos, dels que permeten aprendre. Llegia ahir la història de la primera persona que va ser enterrada al cementiri del Fossar de les Moreres. 

Lluny d’idealismes i històries mil que ara no venen al cas, resulta que al segle XII el capellà de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona va fer palès que necessitava un terreny, proper a la parròquia, per enterrar als seus fidels. I va demanar a Bernat Marcús, burgès de l’època, la donació d’un tros de terra que tenia al costat mateix de l’església. 

Marcús va accedir a fer la cessió del terreny però amb la condició que en un termini màxim de 15 dies s’havia d’enterrar allí a algun fidel. El ric Marcús entenia que si tanta falta feia el terreny, en quinze dies haurien d’haver-hi enterrat a algú i per tant, com ell va dir, en cas que no fos així, no cediria el solar a la parròquia. 

Van passar els 15 dies i no s’havia mort ningú. I Bernat Marcús va anar cap a l’església de Santa Maria del Mar per dir-li al capellà que no li cedia el terreny. Però quan va arribar tot just a les moreres que hi havia plantades al seu solar, el que havia de cedir, un atac de cor fulminant va acabar amb ell. I Marcús va ser la primera persona enterrada en aquell cementiri ampliat, el del Fossar de les Moreres. 

Llegint doncs aquesta part de la història de Barcelona, em va venir al cap una novel·la de Miguel Delibes, una obra mestra que es va traduir més tard en pel·lícula: El disputado voto del Sr. Cayo. 


Quan el diputat protagonista de la història (Juan Luis Galiardo) i els seus assessors polítics (Lidia Bosh i Iñaki Miramon) van a un poble perdut de Castilla a fer campanya electoral, es troben que en aquell poble hi viuen només dues persones i no es parlen. Ells aconsegueixen conversar amb una, amb el Sr. Cayo (Paco Rabal). I ell, els diu que l’altre habitant és mala persona, que fa anys que es van barallar i que no els atendrà, que sempre vol tenir raó en tot i que fa el que sigui per tenir-la. El diputat i els assessors marxen del poble i la campanya electoral segueix. Més tard, el diputat mor de càncer.

Però al cap d’uns anys, els dos assessors decideixen tornar a aquell poblat perquè el Sr. Cayo els va deixar sorpresos al seu moment. I se’l troben a la mateixa casa rural i pobre, al llit i molt malalt. Ell, el Sr. Cayo els explica que ara ja viu ell sol allí i que l’altre veí va morir. I els comenta:

"Mireu si era mala persona i mireu si sempre volia tenir raó que, feia molts anys, havia dit que era vident i que sabia quin dia moriria i a quina hora. I van passar els anys i va arribar el dia que havia dit que moriria. I va arribar l’hora i ell no moria. I va decidir agafar l’escopeta i volar-se el cap d'un tret."

El Sr. Cayo i el Bernat Marcús són, a la seva manera, dos personatges únics. I més que ells, ho són les llegendes i la història que arrosseguen. La de Marcús és una vida documentada però estic convençut que el protagonista del llibre de Delibes, el veí que es va suïcidar per morir quan ell havia previst, va existir realment.  

Amb la tecnologia de Blogger.