DIARI DE LES CADIRES (10): EL SILENCI NO CICATRITZA FERIDES
Aquest text és el darrer escrit a l’illa
grega, anotat en un paper de comandes d’un cambrer i fotografiat amb el mòbil per no perdre el contingut.
L’original sura pels mars de Grècia des de fa tres dies, dins d’una ampolla de
vi, tapada amb un suro, llençada amb la calma, esperant tocar terra algun dia
per fer que, qui l’obri, llegeixi:
És bell pensar que aprenem sense parar. A l’hospital
vaig acceptar que tots ens podem equivocar sabent que el món seria més món si tothom,
tots nosaltres, acceptéssim que ens equivoquem i no busquéssim excuses. La meva
vida té errors però no té maleses, no ha estat feta a cop de danys als altres
ni per una persona, jo, que gaudeixi maldant a ningú. Sóc un pur sentimental
que estima. Sempre he estimat i m’he enamorat amb passió i eternament una sola
volta.
Certs silencis, correus que no arriben,
contactes inexistents... són injustos ara quan sempre has buscat fer el bé. A
certes alçades, que se’t condemni a la foscor és una injustícia. I no hi ha
remei a aquest gran mal ni cicatritza la ferida.
Només algú obsessionat amb els seus propis
secrets pot passar dels secrets i mancances dels altres. Algunes persones
prefereixen viure en la seva pròpia angoixa que proporciona malestar als
altres, saben concedir les seves penes a qui els ajuda i malbaratant oportunitats
de ser felices. Certs castells que
alguns es creen cremen el conte i maten a la princesa, aniquilen l’entorn i
condemnen a qui hi viu dintre.
Hagués estat fàcil viure junts, viure,
senzillament viure. Em conformo amb les fotos fetes aquell estiu a un cos mig
nu que ja no palparé, amb les imatges de tardes de passió en la distància,
missatges del mòbil o per correu... fragments que romanen amb mi, com un petit
tresor d’un regne ja inexistent.
Comentaris