08 de setembre 2015



Molts dels pocs dies en que tinc somnis acabo recordant el guió, principi i final de la història que ha generat el meu intel·lectual subconscient. Avui, coses de la vida i que no senti precedent per no complicar-me la vida, ho he recordat el temps suficient per anotar-ho. I ara us ho explico. Aviso que els meus somnis són quasi sempre malsons.

He caminat fins al fons del cementiri. Un vessant suau, amb herba gelada. Davant tinc la tapia mig encrostonada per on s’enfilen les bardisses. No hi ha arbres en aquesta banda. El camí de la vida, doncs, acaba en aquesta paret.

No penso pas allunyar-me’n. Agafo un pic. Vaig a cavar la meva pròpia tomba. Mai no hauria pogut imaginar-m’ho, mai. Perquè continuo tenint por si ja és inevitable?.

Milions de persones dormen plàcidament en aquests moments, passaran aquest moment en el millor dels sons, el meu darrer moment. L’he d’aprofitar i no puc fer-ho d’altra manera que posant amor en allò que faig, cavar la meva tomba.

Ha arribat el que havia d’arribar i ja només cal acabar dignament. Germana terra, no vull pas ferir-te. T’obro perquè m’abracis, perquè ens abracis a tots. Ens aculls a tots, igualment. Totes les opcions apassionades, les folles dissensions, els odis i les ires, acaben en tu.

La terra és tova, terra tèbia, rica, propicia ... Torno a la terra, això és. Plàcidament se’m tanquen els ulls. És el moment. Ni odio ni m’odien. Som tots víctimes d’un error col·lectiu, la mort.

El professor té raó: és la imaginació la que ens perd.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -