13 de setembre 2015




Els paisatges tenen el problema que són gratuïts i per tant no els donem la importància que haurien de tenir. Me n’he adonat, pujant les escales del carrer que serpenteja fins el punt més alt de l’illa, que sovint el caminant veu només la línia d’horitzó del seu davant i castiga el panorama que es dibuixa al seu clatell. Tanta bellesa hi ha pujant de cara o ascendint d’esquena. 

Al primer tram del carrer m’han rebut llambordes desordenades, parets i murs vells que demanen el blanc que els pertoca, balconades a punt de llançar-se al buit per abandonar les seves façanes i torretes habitades per plantes que no necessiten aigua sinó mirades que les reguin amb tendresa. 

La recta final del carrer es presenta al seu escàs públic envoltat de cases més noves i guarnides, amb sostres de flors desvergonyides que es petonegen amb les flors de la casa del davant, fent arcs que fan ombres sobre els caps dels caminants que fan per fer i fan el que poden. 

Al final dels finals de les últimes cases, el carrer s’acomiada i el paisatge es configura amb tons de blaus, de verds, d’ocres i altres colors de vida. I al fons, allà al fons del fons, la casa llogada on torno ara a peu i sense presses.

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -