Header Ads

EL VELL I LA BELLA



Fa ben poc us parlava aquí d’una bella cambrera que treballava per un vell propietari d’un cafetonet antic. Havent creat els dos personatges que ja es coneixien, em quedava clavada l’espineta d’explicar-vos, també de manera imaginària, com es van conèixer. Calculo que va ser així:

L’aire s’ha fet clement i ella ha entrat a fer un cafè al casal del poble. Ell, la seixantena, baix, un ventre prominent de bon vivant, cames garrelles, cabells clars pels costats i inexistents al mig del cap, ulls petits i brillants, d’un blau vivíssim, les galtes estriades de venes molt fines, l’escuradents a la boca i un drap blanc penjant de la cintura, se la mira a ella i li endevina la solitud que sent.

Perquè han de patir els joves, es pregunta regalimant tendresa en un atac de poesia, si són com flors que encara no han sortit?. Quina pena d’amor - perquè ha ser d’amor, pensa - entristeix els ulls magnífics d’aquesta noia tan morena?

Quan li porta el cafè que ella ha demanat li diu que és un obsequi de la casa pour la belle, i ella somriu i accepta la companyia d’aquell home que la mira amb uns ulls tan somniadors i simpàtics que fan venir ganes de somriure.

Mentre es va bevent una copa de Pernod assegut a la taula del costat li pregunta d’on és, si ha vingut sola i fins quan s’estarà aquí. I la resposta d’ella li sembla un pecat: com pot ser que tenint encara - com diu que té - uns dies de vacances, vulgui marxar i abandonar el repòs abans d’hora.

S’acaba la copa d’un glop, es canvia l’escuradents de costat, es redreça el drap a la cintura i la mira encuriosit.

Que no es trobes bé?, li pregunta; que tens algun problema?, que no t’ha agradat el cafè?.
La veu d’ella és blanca i trista quan respon que sí, que li ha agradat. I ell insisteix: això es que no hi has trobat el que buscaves. A ella el cor se li encongeix de pensar que fins i tot un desconegut amable li endevina que l’han abandonada, tan vulgar com sona, tanta pena que fa.

Ell es torna a omplir la copa i l’anima que es doni una altra oportunitat, que es quedi uns dies més, que no marxi i sobretot amb aquesta recança. El poble no s’ho mereix, li diu, i tu tampoc.
Ella intenta defensar-se i s’excusa dient que s’avorreix. I a ell se li encenen més les venes i les galtes. Que t’avorreixes, dius? Mare de Deu!, exclama, histriònic, ajuntant les mans i mirant cap al cel.

Vols feina? digues: vols treballar?
Mira et dono feina. Ara a la cuina sempre hi falten mans. No cal rumiar gaire per treballar a la cuina. Et pagaré i et donaré dinar i sopar. De vuit a tres i a les tardes, li diu tot satisfet. Podràs enamorar-te un altre cop.

La foto que acompanya l'escrit és la mateixa que complementava l'altre escrit. Els personatges no han canviat gens.

Amb la tecnologia de Blogger.