Header Ads

DIARI DE LES CADIRES (6): LES CASES DELS SILENCIS PASSEN PELS CAMINS TRILLATS



Hi ha blancs que em recorden tant als silencis que me’n acabo enamorant. Com qui s’enamora d’una persona que primer coneixes i després es va fent important, fins arribar a aquell punt en que no pots passar sense ella. Doncs això em succeeix amb certs silencis. I aquí, a l’illa grega, l’art del silenci en algunes cases de molts carrers. 

Funciona així. Hi ha vides plenes d’amor i amors i altres vides on l’amor mai arriba. Hi ha carrers amb cases plenes de silencis i altres cases que no tenen mai el seu carrer. El Princep de Maquiavel diria que els homes jutgen més pels ulls que no per la intel·ligència perquè tots poden veure però pocs poden comprendre allò que veuen. 

Aquí, al mig del carrer i davant d'una casa blanca que m’excita amb el seu virginal silenci, penso com d’afortunades som aquelles persones que habitem, sense més, espais que se’ns han fet a mida tot respectant els altres que no ens pertanyen però els sabem feliços i adients. 

Al costat de la porta de la casa que ara mireu aquí, hi ha amagada una petita cadira de fusta on la gent s’hi pot asseure i pensar. Jo ho he fet. Els homes caminem quasi sempre per camins trillats pels altres però podem fer pauses si volem.
Amb la tecnologia de Blogger.