Header Ads

ADÉU A MIGUEL DELIBES


Al final ha arribat la mala noticia, ha mort l’escriptor i acadèmic Miguel Delibes. El passat 11 de desembre en parlava en aquest post on avançava que el seu estat de salut era més que delicat. Delibes patia feia anys un càncer que al final no ha superat i aquest mati, fa ben pocs minuts, ens ha deixat al seu Valladolid natal. Tenia 89 anys.

De fet ens deixa l’home però en queda el seu llegat, una obra molt extensa, una producció amplia i d’una qualitat excel•lent. Llegir Delibes sempre és un plaer. Transmet amb facilitat, sense massa textos carregats de paraules rebuscades, amb definicions senzilles i quotidianes. Ens parla sovint d’aquelles escenes que hom ha pogut viure en primera persona o que ha escoltat explicades pels pares o els avis. Ens proposa paisatges rurals i personatges estranys, denuncia les injustícies socials, recorda la seva infància i critica, sempre amb fina ironia, a la burgesia.

He tingut el plaer de llegir una part de la seva creació. Recordo especialment “El disputado voto del señor Cayo”, adaptada posteriorment i amb molt encert a la gran pantalla, o “Los Santos Inocentes” (també traduïda al cinema). No puc oblidar altres de les seves novel•les devorades amb plaer com ara “Las ratas”, “Cinco horas con Mario”, “Diario de un emigrante” o “Mujer de rojo sobre fondo gris”. Són grans tresors que ens quedaran per sempre perquè la literatura, com altres vessants de l’art, té això, que se’n va l’autor però ens deixa l’obra.

Si parlem de premis i guardons, Delibes ja els havia rebut tots. Els darrers els hi havien entregat fa pocs mesos al seu domicili particular, fruit del seu delicat estat de salut que no el permetia moure’s de casa. Ell va respondre amb una frase que ens quedarà per sempre: “demasiado metal para mí”. Era un Delibes cansat, l’home escrivint el seu propi adéu amb elegància i poc soroll, buscant un silenci que ningú volia i que al final se’ns ha imposat.

2 comentaris

Esther ha dit...

M'ha sabut greu escoltar la notícia aquest matí a la ràdio. "El camino", que la vaig descobrir temps ençà quan feia batxillerat, és un dels llibres més simpàtics que mai he llegit, més planers, però també dels que més m'han impactat.

Avui llegia aquesta frase de l'escriptor: "Permitamos que el tiempo venga a buscarnos en vez de luchar contra él". Ens queden les seves novel·les.

Oscar Ramírez ha dit...

Esther, una gran frase d'una de les millors plomes que hem tingut.

Amb la tecnologia de Blogger.