Header Ads

ON NO N'HI HA, NO EN RAJA

Aquest article ha estat publicat al diari Tot Tarragona el dimecres dia 3 de març. Els comentaris cal que els feu directament a la web del TT i no en aquest post on no se'n accepten.

L’Ajuntament de Tarragona és una caixa de sorpreses. Dia que passa, disgust que ens regala. Ara el tema a parlar és el de l’aigua, aquell element vital que tant necessitem quan hi ha sequeres o restriccions i que oblidem quan anem sobrats i els embassaments s’omplen gràcies a les pluges. Quan tenim excedents d’aigua ens excedim en el seu consum i quan l’aixeta perd pressió ens posem les mans al cap.

Els ciutadans no en tenim tota la culpa. Sempre he dit que falta pedagogia del consum de l’aigua, demostrar al ciutadà fins a quin punt és important un us racional per aconseguir un futur sense mals de cap. Si es fessin més campanyes divulgatives, dures com les de la DGT, potser ens acostumaríem a tancar abans l’aixeta o a obrir-la només quan toca.

El problema és que algunes administracions no poden fer aquesta pedagogia perquè són les primeres en malbaratar els recursos hídrics disponibles a la ciutat. Ara hem sabut que els carrers de Tarragona es netegen i reguen amb aigua potable i que anualment es llencen 18 milions litres d’aigua aptes per al consum humà. Quan vaig escriure el llibre sobre els 25 anys d’Ematsa em va sorprendre la quantitat de pous que tenia Tarragona a la dècada dels setanta i principis dels vuitanta. Eren captacions d’aigua que abastien a la població però que patien d’un problema en comú, que l’aigua era massa salada.

De pous n’hi havia més d’una trentena i amb l’arribada de l’aigua de l’Ebre es van anar tancant però segueixen sent propietat municipal i es poden tornar a explotar en qualsevol moment, posant-hi la maquinaria de bombeig necessària. Al llibre, publicat el febrer del 2009, els tècnics de l’empresa d’aigües de Tarragona em deien que avui en dia els carrers es regaven amb l’aigua del Pou Viver i amb la d’altres petites captacions. No es parlava en cap moment d’aigua potable.

Per això em sorprèn, m’indigna i desespera que l’actual política de consum d’aigua tarragonina passi per llençar aquest líquid vital sobre el ciment dels carrers plens de pols, plàstics, papers, cartrons i cagarades dels animals de companyia. És absolutament vergonyós que això estigui passant en una ciutat que ha viscut en primera persona l’angoixa de no poder subministrar aigua als seus ciutadans, que ha vist passar de ben a prop tota la polèmica del PHN i que ha hagut d’abastir amb aigua de primera qualitat, en vaixells i solidàriament, a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Algú ha de sortir a donar explicacions quan abans i ha de convèncer als tarragonins. Posats a demanar, potser algú hauria de dimitir per aquesta aberració i falta de respecte. Seré més clar. Que la regidora es mulli, que l’alcalde es tiri a la piscina i parli clar, que algú tregui el cap des de la Plaça de la Font o la Rambla Nova i aguanti el temporal abans que, a les properes cites electorals, un tsunami de vots es mengi aquest govern que, gota a gota... la paciència ens esgota.
Amb la tecnologia de Blogger.