INTEL•LI... GENT

Tenia el compromís amb moltes persones de compartir aquí el tema de debat que tants comentaris, i magnifiques converses, va generar ahir a la tarda. Va iniciar-se en italià (amb un diàleg meu amb un parell d'amics d'allà) i posteriorment, per petició de la majoria, vam traslladar-lo al català.  Compleixo doncs ara el compromís.

Sobre la intel·ligència i la voluntat

Deia, i ho mantinc perquè és el meu parer, que cadascú fa servir com vol la seva intel·ligència i la seva voluntat. Amb ella, amb la intel·ligència, ho fem tot possible, dominem tota la nostra ment i aconseguim que la vida ens vagi més bé o menys. La sort la generem nosaltres, bona o dolenta, i tots els elements són al nostre abast.

Totes les emocions, sentiments, alegries i dolors són gratuïts i els tenim, o no, en funció dels nostres actes que, com la resta d'accions dels nostres dies, els fem utilitzant millor o pitjor, més o menys adequadament, la nostra intel·ligència (emocional o no). Si hi sumem la voluntat, un altre element molt important, és quan aconseguim encara més i millors resultats.

Coses tan senzilles com viure tranquils, deixar de fumar, fer reals alguns somnis o desitjos, evitar mals de cap o problemes, no han de complicar-nos l'existència (i cito fites aconseguides personalment) perquè tots aquests són factors plens de voluntat i que es nodreixen de la nostra intel·ligència.

Per tant, deia i dic, no ens podem queixar de dolor a la nostra pell si el dolor el provoca un fet o situació que podem controlar nosaltres mateixos amb la intel·ligència. I acabo dient el mateix que deia ahir al meu comentari a les xarxes socials: que cadascú faci el que vulgui amb la seva intel·ligència però que pensi com té la vida i com la voldria tenir. Si li va bé, que s'aplaudeixi i es feliciti. Si li va malament, que no es queixi ni es llepi les ferides. 


Reitero que tot això és, senzillament, una opinió personal generada a cop d'experiència i amb voluntat de no ofendre en cap moment. Reflexió, així de fàcil. 

Comentaris

Marta Guivernau ha dit…
La teva reflexió és dura tot i que real. Sempre he cregut que tot ens passa perquè ho motivem nosaltres. Fa anys que evito patiments innecessaris, que comparteixo amistat amb els companys de feina a l'oficina, que em sento feliç al costat de la meva parella perquè em respecta i jo a ell. I tot ho tinc en funció del que projecto. D'alguna manera, Òscar, em sento identificada amb la teva reflexió en veu alta.
Pere Sans ha dit…
El problema potser està en que moltes persones perdem el temps lamentant-nos del que ens passa i aguantant ser uns desgraciats quan tenim la solució o bona part d'ella a les nostres mans i al nostre cap. Ens compliquem l'existència i ens la deixem complicar de manera absurda.
Montse ha dit…
volia dir-li a la Marta Guivernau que no és senzill canviar els hàbits quan t'has acostumat a anar de víctima. A mi m'ha costat anys, alguna teràpia i la sort de tenir a un amic al costat que m'escoltava. I ara si que domino jo la meva situació. Però a vegades costa molt.
Marta Guivernau ha dit…
Montse ja sé que no és fàcil però tampoc és gens complicat, tot és posar-s'hi. Tu dius que, com jo, tens la sort de tenir una persona que t'ajuda i això sempre és bo i ajuda a fer el procés més ràpid. Malgrat tot, a soles també podem assolir-ho. Treure el dolor del nostre cos i la nostra ment és un exercici necessari per no malbaratar la vida. Vivim massa temps amb dolor quan veritablement es pot viure de primera. Com diu el Pere al seu comentari, el problema és que ens passem mitja vida lamentant-nos i som covards per expulsar dolors i pors a no sabem què.
Pere Sans ha dit…
Però fixeu-vos que l'Òscar parla de la intel·ligència com a eina principal per al desenvolupament. Les regnes de la nostra vida, la particular i la professional, les hem de dirigir nosaltres. Quan permets que algú te la controli o te la condicioni és just quan perds el seu control i no actues amb intel·ligència.
Pere Sans ha dit…
Consti que sóc el primer que reconec que he estat molts anys de la vida condicionat per males decisions que prenia jo mateix i sempre envoltades de la por a què diran, què pensaran i tot això. Però fa vuit o nou anys que vaig decidir canviar i envoltar-me de gent que és igual que jo en valors i humanament ja sigui a la feina o a la vida personal.
Olga Guix ha dit…
Permeteu-me que hi posi la cullerada i seré breu. A la feina has d'envoltar-te dels companys que t'aportin coneixements i deixar als altres que facin el seu grupet. Sempre passa el mateix a les empreses siguin quines siguin. Es fa la sel·lecció natural.
A la vida particular hi hem de posar a persones que ens sumin i aportin, amb qui compartim i amb les que tinguem una semblança i afinitat especial. No heu tingut mai a una persona amb qui teniu una empatia especial i amb qui us sentiu com amb cap altra? Doncs heu d'apostar per aquest tipus de gent que són els únics que ens poden fer feliços. Jo parlo amb coneixement de causa i convençuda que això, cercar la pau i les afinitats, és ser intel·ligent.
Roger S ha dit…
Sembres i reculls. Fas i trobes. I si et venen problemes és perquè els buscaves.
Marta Guivernau ha dit…
Home Roger, vist així tant ràpid... Coincideixo en tu quan dius que tot el que et ve, et ve fruit de les teves accions. Però sovint tenim problemes, pors, enemics o fantasmes que no col·laboren a fer-ho tot més ràpid. Pot passar, parlant de la intel·ligència, que aquesta l'apliquem més pausadament. De totes maneres, tornant al que deia l'Olga, penso que és possible viure feliç aplicant la voluntat de fer-ho i l'intel·lecte.
Ramon ha dit…
Òscar que deixar el tabac és quasi impossible!
Pere Sans ha dit…
hahaha Ramon!!! A tu et surt bé el que et surt bé que es fer menjars i servir bones copes. Però deixar de fumar no va amb tu. I no és pas difícil deixar-ho. Consti que no fumo però com tot, és la voluntat de fer-ho. Mira't a l'Ôscar que ho ha deixat com si res, sense medicació ni parches o pastilles.
Anònim ha dit…
Ramooon que tu no vols deixar de fumar i l'Òscar si que volia. Aqui hi ha la diferència pajaru.

Anton
Sara ha dit…
I quan la vida et va fatal, k fas?
Marta Guivernau ha dit…
Posar bona cara Sara. I afrontar els problemes amb dignitat, com toca. Posar a tot molta voluntat i ser forta, no deixar que res ni ningu et trepitgi. I aprendre cada dia coses noves, estimar, compartir, somriure i viure. Et sembla poca cosa Sara?
Roger S ha dit…
Sara si la vida et gira l'esquena, fot-li una patada al cul. Frase feta.
Pere Sans ha dit…
Si tens problemes es poden superar netejant-te, llençant els mals pensaments fora, demanant ajuda a persones que tinguis a la vora amb les que confiís, deixant-te mimar pels qui t'estimin i estimant-te a tu mateix. Sempre hi ha possibilitats de sortir del pou si som valents. I fer tot això sense pensar-ho perque els anys passen i el temps es perd. Això últim ha quedat poètic. Ho patentaré.

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS