MOLTA SORT ANTONIO
Acabo de tornar de comprar al Carrefour. He sortit d’aquest hipermercat amb
quatre cosetes que em feien falta però quan les col·locava a la moto he trobat
a algú que en necessitava moltes més. Se m’ha apropat un noi jove, calculo que
d’uns vint i vuit o trenta anys. Duia una gorra vermella, una jaqueta de
xandall, uns texans grisos que li anaven molt grans i unes bambes ben senzilles. Tot i la seva joventut, la
barba espessa i deixada evidenciava la seva funció a l’aparcament de la superfície
comercial.
M’ha dit que demanava diners per a un entrepà i m’ha preguntat si li podia
donar la moneda que havia posat al meu carro de la compra (la que poses per alliberar-lo de
la resta de la filera, avui inacabable, de carros que esperen amb ànsia que algú
els porti a passejar). He notat en primera persona la seva sinceritat i li he
donat dos euros que duia a la butxaca. M’ho ha agraït de cor però no m’he
quedat satisfet. M’ha tocat massa la fibra com per acabar la conversa de manera
tan ràpida.
Li he preguntat com es deia i m’ha respòs que es deia Antonio. He endevinat
la seva procedència per la forma de parlar i després de preguntar-li he sabut
que, efectivament, era de les Terres de l’Ebre, de Tortosa.
I he volgut saber com havia arribat a la situació de trobar-se demanant els
diners dels carros de la compra. M’ha explicat que va venir a treballar a
Tarragona quan el sector de la construcció era en alça i que amb la crisi es va
quedar a l’atur, sense cap ingrés mensual i al final sense casa perquè no podia
pagar el lloguer. Ara l’Antonio viu a Bonavista, en un descampat, tot sol .
Busca feina però no en troba. Fa pocs dies va perdre el DNI i no el pot
renovar perquè no té fotos de carnet ni diners per fer-se-les. He confiat
plenament en la seva història. L’he acompanyat a l’interior del Carrefour i li
he donat diners per les fotos. Mentre se les feia he anat a comprar-li una
manta i una camisa. No era cap càrrec de consciencia, cap inquietud per fer l’obra
del dia. Era, senzillament, la humanitat que hauríem de tenir totes les
persones.
Hi ha una frase que sempre comento i que diu: Si busques una mà amiga la
trobaràs sota el teu braç. Avui l’Antonio me l’ha desmuntat, l’ha esmicolat amb
la seva mirada i li ha donat un caire invers al que té la pròpia frase. Les paraules són això, paraules. El meu
germà Carles, sempre pendent dels altres i especialment dels més desafavorits,
em va ensenyar moltes coses i algunes no les he anat entenent fins que han anat
passant els dies i els mesos sense tenir-lo a la vora físicament. Penso amb ell cada dia però avui ho he fet d’una manera molt
especial. Perquè realment no he estat jo qui ha ajudat a l’Antonio. Ha estat
ell qui m’ha ajudat a mi. Molta sort Antonio.
Comentaris