Header Ads

MOLTA SORT ANTONIO


Acabo de tornar de comprar al Carrefour. He sortit d’aquest hipermercat amb quatre cosetes que em feien falta però quan les col·locava a la moto he trobat a algú que en necessitava moltes més. Se m’ha apropat un noi jove, calculo que d’uns vint i vuit o trenta anys. Duia una gorra vermella, una jaqueta de xandall, uns texans grisos que li anaven molt grans i unes bambes ben senzilles. Tot i la seva joventut, la barba espessa i deixada evidenciava la seva funció a l’aparcament de la superfície comercial.  

M’ha dit que demanava diners per a un entrepà i m’ha preguntat si li podia donar la moneda que havia posat al meu carro de la compra (la que poses per alliberar-lo de la resta de la filera, avui inacabable, de carros que esperen amb ànsia que algú els porti a passejar). He notat en primera persona la seva sinceritat i li he donat dos euros que duia a la butxaca. M’ho ha agraït de cor però no m’he quedat satisfet. M’ha tocat massa la fibra com per acabar la conversa de manera tan ràpida. 

Li he preguntat com es deia i m’ha respòs que es deia Antonio. He endevinat la seva procedència per la forma de parlar i després de preguntar-li he sabut que, efectivament, era de les Terres de l’Ebre, de Tortosa.
I he volgut saber com havia arribat a la situació de trobar-se demanant els diners dels carros de la compra. M’ha explicat que va venir a treballar a Tarragona quan el sector de la construcció era en alça i que amb la crisi es va quedar a l’atur, sense cap ingrés mensual i al final sense casa perquè no podia pagar el lloguer. Ara l’Antonio viu a Bonavista, en un descampat, tot sol . 

Busca feina però no en troba. Fa pocs dies va perdre el DNI i no el pot renovar perquè no té fotos de carnet ni diners per fer-se-les. He confiat plenament en la seva història. L’he acompanyat a l’interior del Carrefour i li he donat diners per les fotos. Mentre se les feia he anat a comprar-li una manta i una camisa. No era cap càrrec de consciencia, cap inquietud per fer l’obra del dia. Era, senzillament, la humanitat que hauríem de tenir totes les persones.  

Hi ha una frase que sempre comento i que diu: Si busques una mà amiga la trobaràs sota el teu braç. Avui l’Antonio me l’ha desmuntat, l’ha esmicolat amb la seva mirada i li ha donat un caire invers al que té la pròpia frase. Les paraules són això, paraules. El meu germà Carles, sempre pendent dels altres i especialment dels més desafavorits, em va ensenyar moltes coses i algunes no les he anat entenent fins que han anat passant els dies i els mesos sense tenir-lo a la vora físicament. Penso amb ell cada dia però avui ho he fet d’una manera molt especial. Perquè realment no he estat jo qui ha ajudat a l’Antonio. Ha estat ell qui m’ha ajudat a mi. Molta sort Antonio.

2 comentaris

Anònim ha dit...

el escrito que tocaba en el dia de hoy te quiero decir gracias por haber apendido algo que seguramente tus padres te enseñaron de niño y con este gesto has demostrado la sensibilidad que se nota en tus escritos sigue asi y por tus buenas acciones seras premiado

Oscar Ramírez ha dit...

Muchas gracias anónimo. Gracias de corazón. Es cierto que lo aprendí de mis padres y también de mi hermano. Sucede a menudo que aprendes más de lo que puedes imaginar de aquellas personas que no conoces.

Amb la tecnologia de Blogger.