DIARI DE LA ZONA VERMELLA (11): AIRE I LLETRES DE SILENCI



Tinc tendència a aprendre de tot el que visc i, per ser fidel als meus principis, d’aquest viatge a Amatrice n’he aprés molt. Després de comprovar com hi ha personatges qui instrumentalitzen el dolor per aconseguir-ne un rèdit polític, parlant només amb la gent del poble que està empadronada i marginant a la resta (perquè els primers són vots i els segons no importen), he arribat a la conclusió que no tothom se n’ha adonat que hem vingut aquí per donar i no pas per prendre res. Però sé, també al mateix temps, que els qui havien de somriure ham somrigut, igual que aquells que s’havien de sentir acompanyats ho han estat.


Tot això ho he pensat avui, mentre passejava cap als afores d’Amatrice, en direcció nord que és l’única que em faltava. Al migdia havia quedat amb el Walter (l’home de la grua) amb la intenció d’intentar entrar a la zona vermella. Però mentre, i com fins més tard no havia de veure a la resta de la colla, he fet la passejada. Us puc assegurar que he arribat a un punt on l’aire em faltava i no podia respirar, on només tenia ganes de plorar. He vist el paisatge desolador de cases i masies esfondrades, del tot destruïdes, i m’he assentat sobre una pedra a plorar. No podia parar i un calfred em recorria tot el cos, una mena de pànic momentani que ha donat pas a una calma, com la que arriba després que la tempesta hagi descarregat.  


Aquesta imatge que veieu és la que m’ha tombat del tot. Feia ja estona que veia els efectes del terratrèmol per tot arreu, perquè aquesta zona dels afores si que està veritablement afectada, i he arribat a aquesta mena de plaça que he reconegut a la primera. Me n’havia parlat la Carla, l’agent dels Carabinieri amb qui vaig fer amistat prop del Bar Rinascimento. Em va comentar que aquí, en una d’aquestes cases, la que us queda a l’esquerra, hi vivien un matrimoni amb les seves dues filles, la Georgia de 12 anys i la Giulia de 9 anys. Els pares dormien a la part de dalt de la casa i es van salvar. Les dues nenes tenien la cambra a sota i van quedar sota les runes. Els bombers van lluitar durament per rescatar-les i després de diverses hores van aconseguir-ho. Quan tot va començar a tremolar, la nena petita va buscar refugi posant-se abraçada sobre la seva germana gran. La Georgia va ser rescatada amb vida. La petita Giulia, no. 

El dia del funeral, un dels bombers que havien pres part al rescat es va apropar al fèretre de la nena i hi va posar a sobre aquesta carta que podeu veure aquí i que us tradueixo a sota:


A la carta, que us tradueixo, hi diu:

Hola petita. Només vaig donar un cop de mà per rescatar-te d’una presó de runes.
  
Perdona’ns per haver arribat massa tard. Tu ja havies deixat de respirar quan et vam trobar, però vull que sàpigues que vam fer tot el que vam poder per treure’t de sota les runes. 

Quan torni a casa meva, a l’Aquila, sabré que hi ha un àngel que em mira des del cel i tu seràs un estel lluminós a la nit. 

Adéu Giulia. T’estimo encara que mai m’hagis conegut. 

...

Aquí, en aquesta plaça on tan sols va quedar dempeus la petita font central, ha acabat el meu passeig matinal. No he aguantat més, no podia anar més endavant. He tornat pel mateix camí, escoltant per necessitat aquesta cançó que tant m’agrada. Aquesta carícia sobre l’oceà que canten els nens del cor és, sense dubtar-ho, el tendre gest de tantes coses que no sentim i tantes persones que no veiem. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS