Header Ads

DIARI DE LA ZONA VERMELLA (6): EL WALTER I EL BAR RENAIXEMENT



La primera nit al camping d’Amatrice, després de fer el bany a la piscina i tot fent una cervesa a la fresca, vaig conèixer al Walter. Ens havíem reunit en aquell punt els dos propietaris de l’equipament, La Laura i el Giuseppe (germans), el Bartolomeo, el Santi i jo. Ell, el Walter ja era assegut allí des de feia estona, guaitant el paisatge. 

Em va comentar moltes coses sobre la tarda del terratrèmol i les hores posteriors a la tragèdia. Suposo que necessitava buidar-se, explicar-ho a algú aliè que no fos altra gent del territori. Va plorar sense cap vergonya, va entendre que jo l’escoltava amb calma i sinceritat, es va permetre fer pauses en la narració perquè sabia que els hi respectaria. Va ser una estona intensa i dura, sobretot perquè és fàcil pensar en un drama extern però tot es complica quan et penetra a l’interior. Sóc massa emocional però no ho puc evitar. De fet, no vull. 

El cas és que el Walter em va comentar que tres dies després, el diumenge, havia d’anar a la zona vermella, a l’interior d’Amatrice, al bell mig de les runes on ningú hi tenia accés, a recollir un cotxe que va quedar mig soterrat sota una casa i que ara havien de peritar pel tema de l’assegurança. 

En aquest punt, vaig decidir preparar el meu pla personal per poder entrar a la zona vermella. El Walter em va oferir la plaça que li quedava buida al seu costat a la grua. Però em va advertir que no em deixarien passar, que aquella zona vermella era inaccessible. 


Ben cert. Perquè el primer que es veu quan arribes a pocs metres del carrer que abans donava pas al poble d’Amatrice, són dos jeeps de l’exercit i mitja dotzena de soldats que custodien la zona. Ho podeu veure en aquesta foto que teniu a sobre. A la dreta de la imatge hi ha les restes de l’església, a l’esquerra (rere els pins) la torre medieval que és l’únic edifici que va quedar intacte. Al mig, el jeep i dos dels soldats.


La solució la vaig trobar en la següent imatge. Vaig entendre que per arribar al centre havia de creuar el diàmetre d’aquella quadratura del cercle que eren les persones. Fer-me amic dels qui tenien la zona vermella més a prop era l’única sortida. Per això vaig decidir pujar a peu cada matí, a primera hora, des del càmping fins aquell espai protegit pels militars. Allí hi havia també l’únic bar que havia subsistit al terratrèmol, un local que curiosament es diu “Rinascimento” (Renaixement). Envoltat per cases en runes pels quatre costats, el bar ha aguantat i reneix cada dia que passa. 


Els avis de la zona, amb qui també conversava l’escultor Rufino Mesa mentre pensava en com fer l’embrió del seu projecte traduït en dos tubs de coure simbòlics, van ser els primers amb qui em vaig amistançar. Els policies locals després. Més tard, els voluntaris de Protecció Civil arribats de Roma. Per últim la Carla, una agent dels Carabinieri molt amable que es jubila en pocs mesos. Tot plegat, quadrava. Calia esperar dos dies més i intentar passar amb el Walter. Se’m girava feina i jo funciono a base de reptes. Millor impossible. 

...

Nota: La foto de l'inici és un detall de l'aigua del riu que envolta al càmping i que voreja també part d'Amatrice. He pensat en una imatge dolça per contrastar la duresa dels fets. 

Amb la tecnologia de Blogger.