07 de juliol 2017



Quan llegeixes molt costa que un llibre t’acabi fent el pes del tot, que puguis dir que és tot bo i val la pena. Com a bon lector, ets un bon exigent. Però és ben cert que quan vaig començar a llegir “La vida que aprenc”, últim llibre que va escriure el periodista Carles Capdevila, em va semblar una obra cabdal de cap a peus. 

El Carles tenia a favor la seva proximitat, la lleugeresa i facilitat de poder arribar a la gent amb un llenguatge amable i entenedor. Els seus articles eren d’opinió, sí, però d’opinió a peu de carrer. No parlaven de polítics citant noms o accions, parlaven de l’exercici de la política com a professió. Tractaven temàtiques com el món de l’empresa o els negocis però embarcaven al lector en un bot llunyà als mals que es poden prendre en aquests àmbits si se’n parla com la resta ho fa. 

I sobretot, eren articles que parlaven de persones i d’aquelles accions humanes que, precisament, ens haurien d’humanitzar molt més sovint. No us puc fer una gran tria dels millors articles del llibre perquè els hi considero tots. Però us en destacaré dos en concret. I atès que el Carles ens va deixar ara fa un mes i pocs dies, he escollit un article que li va dedicar a la seva mare quan ell ho estava passant més malament. És aquest que podeu llegir AQUÍ

El segon article, amb un títol molt idoni (com la resta), és l’últim que va deixar escrit i convida a això, a dir-nos coses boniques. El podeu llegir AQUÍ. 

La foto és de la campanya de promoció del seu llibre feta pel Diari Ara. El meu consell, si me’l permeteu, és que llegiu el llibre i que, com ens demana el Capde, ens diguem coses boniques.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -