Header Ads

21 MOMENTS (6): PETONS PROHIBITS



Hi ha algunes pel·lícules que he vist una i altra vegada, que he remirat en tants ocasions i que necessito seguir veient cada cert temps. Cinema Paradiso és una d’elles, de les poques que puc dir que conec quasi a la perfecció, escena a escena. I no me’n canso mai.
Giuseppe Tornatore (director) i Ennio Morricone (compositor de la banda sonora) van fer un treball impecable, un cant coral que clama a la bellesa de viure, des de la nostàlgia, amb la necessitat d’estimar als qui tens més a prop i a tu mateix. Philippe Noiret (el càmera del cinema), Salvatore Cascio (el nen), Jacques Perrin (el nen fet adult) o Pupella Maggio (la mare del protagonista) broden els papers i fan que la creació sigui meravellosa.
La història és: real, rural, tendre, dura, passional, sentimental i deliciosament delicada. No dubtaria en tornar-la a veure, un cop i un altre, per a descobrir-la al costat de persones que no l’hagin vist. I ploraria, com tantes altres vegades he fet tot gaudint-la. Tantes llàgrimes com visionats he fet. Plorar és bo, com veure cinema que emociona.
Aquesta escena, que tenia clar que escolliria quan parlés de la pel·lícula, és una de les que més em commou. De fet, la que més.

Amb la tecnologia de Blogger.