Header Ads

DIARI DE LES AMÈRIQUES (14): NOUS ROSTRES, DUES ALES


Ara, quan llegiu aquestes línies, sóc de nou a 10.000 peus d'altura sobrevolant el cel en un espai que separa la ciutat on he niuat les últimes dues setmanes i el refugi escollit anomenat Tarragona. No hi ha res que duri cent anys i el món és bo anant assaborint-lo lentament sense cercar cap referència concreta ni sense perdre el nord de la nostra brúixola emocional. 

A Santa Tecla hi deixo, temporalment, un reguitzell ampli i variat de persones, rostres, racons, paisatges, aromes i petjades per uns carrers plens de gent que emana amabilitat i ofereix somriures i el cor obert perquè aquests són la seva major riquesa. Aquesta és una ciutat viva i jove que ha sabut renéixer de les seves cendres, i mai millor dit per l'esforç en aixecar-la després del terratrèmol del 2001, i que mira al futur amb esperança. 

La fan viure els qui l'habiten i hi treballen, els qui en parlen orgullosos amb els nouvinguts i també la memòria dels qui van quedar-se en el camí. Em queda ben poc per dir però vull donar noms. El de les persones que aquests dies m' han tractat com a germans i m'han fet sentir a casa tot provocant-me emocions no previstes i moments no esperats. 

Parlo de l'Oscar, l'Elda, l'Enrique, el Carlos P, el Carlos M, la Maura, la Julia, la Brenda, el Mauricio, la Carla, la Silvia, la Delia, l'Alejandro, el Manuel, el Juan Carlos, el nen de la bufanda del camp de futbol, la nena que ven roses a un dòlar o el nen amb la pinya i la roca a les mans. I molts altres que m'aniran venint al cap, ara encara dens per l'emoció prèvia al comiat. 

Molts d'ells ja s'han convertit en lectors d'aquest blog utilitzant el traductor i és un goig saber que els agrada allò que llegeixen. També ha estat un plaer rebre els vostres comentaris, com a lectors habituals, i respondre'ls des d'aquesta llunyania que gràcies a Internet no ha estat tan gran. Els núvols segueixen sota meu i el cel ben clar hi reposa sota. I més avall, petits punts amb vida pròpia. Són ciutats, són persones, som nosaltres. 

De les més de 1.700 fotos que he fet durant el viatge n'he triat una, del Museo Tecleño, que em recorda al títol del meu llibre preferit, del qual n'he parlat moltes vegades, i que es diu "L'escafandre i la papallona". Perquè... ha esdevingut l'art de volar en llibertat abandonant la clausura. I els rostres que m'acompanyen ara que tinc dues ales.

5 comentaris

Pere Sans ha dit...

Les noves cares es cambien per les velles.

Oscar Ramírez ha dit...

No Pere, ben bé no és així. Les noves cares es coplementen amb les cares ja conegudes que sempre tenim presents. I substueixen a la nostra memòria els espais que haviem deixat en blanc on abans hi havia altres cares que haviem llençat per la borda. No creus?

Pere Sans ha dit...

Ben assenyalat. Res a dir.

Anònim ha dit...

Pajaru parlant de cares a veure si ens veiem les nostres aviat ara que ja tornes a ser aquí.

Anton

Oscar Ramírez ha dit...

jajaja Anton cap problema! ja saps que serà un plaer. Aquesta tarda no puc perquè vaig a veure a dos amics que tornen a estar junts després d'una pausa que havien fet. Demà ho tinc a tope amb reunions pendents i el finde "ni te cuento". Dilluns ens truquem i quedem.

Amb la tecnologia de Blogger.