EN CAP CAP CAP

EN CAP CAP CAP
La gestió de l’actual equip de govern de Tarragona és, en el sentit més històric i aquí accepto les possibles contradiccions, l’antítesi de l’època de Maria Antonieta. Perquè en aquells temps, a la més mínima rodaven caps a la plaça per al gaudi del poble i, sobretot, del Rei que veia com queien tots els altres menys el seu.
Per sort el temps ha passat i, en teoria que no pas a la pràctica, la modernitat – que no pas el modernisme que encara no hem sabut aplicar a les nostres vides– ha permès depurar responsabilitats, si n’hi ha, en funció del mal comès. I aquí, ara, n’hi ha i moltes.

El Cas “INIPRO”, rebatejat a partir d’ara com a “I N’HI HA PROU”, hauria de posar contra les cordes a un equip de govern, inestable i adormit en molts sentits, que tapa els forats de la catifa ja prou plena de porqueria fent dimitir al “cap de turc” d’una història, i aquesta és ben moderna, que clama al cel. Acceptar l’adéu d’un càrrec públic però no fer públiques les irregularitats reals d’una gestió que, aquí i arreu del món es diu “endollisme”, és un símptoma del valor que tenen els qui manen cap aquells que caminem cada dia pel carrer i que ja ens hem acostumat a aquesta mena de circ que ens tenen muntat.

Al ciutadà d’a peu no li afecta tant com podríem pensar que hi hagi tres empreses per a un contracte i que una plegui abans, o que les dues que queden siguin la mateixa amb noms diferents... Fins i tot ens és igual que el govern local admeti públicament que hi ha hagut certes petites irregularitats. Als qui vivim Tarragona a peu de carrer ens molesta, indigna, malmet i provoca vergonya tenir a uns representants que creuen que és acceptable viure d’esquena al poble i que no saben entendre les necessitats veritables mentre tenen el sou assegurat quatre anys. 

En cap cap cap que aquest contracte indefinit, perquè en aquest país es passa del govern a l’oposició sempre cobrant i es calenta el seient mentre es pot, permeti fer i desfer a la valenta col·locant als amics, amics dels amics i cosins dels amics del cunyat de la germana del pare...

En cap cap cap que una regidora com Victòria Pelegrin, el nom del qual han conegut molts ciutadans ara per la premsa tot i ocupar una regidoria que hauria de ser punta de llança de l’actual govern, segueixi al seu càrrec després de veure tot el què ens ha tocat veure. Trist, vergonyós, de circ barat. I no és agradable. 

En cap cap cap que es pretengui tancar pàgina en aquest fosc capítol acceptant la dimissió d’una persona que no és, en cap moment i ja en parlarem quan toqui veure les realitats del TGN2017, l’actualitat de les obres del Mercat Central o el parer dels experts en Patrimoni que potser ens treuen la categoria de Patrimoni de la Humanitat, el màxim responsable d’un tema que convida a tallar més caps. 

En política, com en molts altres camps laborals- atès que avui en dia la política sembla haver perdut la funció de servei al poble  en aquells que manen – no es poden treure al carrer a passejar a nens i nenes sense haver-los educat abans en les seves funcions envers la societat. 

Bàsicament perquè després els ha de netejar els mocs i al final, si ells no en saben, el mocador és tan ple de porqueria que no et salva cap medicina. O, més ben dit, si que n’hi ha una en aquest cas. Es diu “eleccions” i, posats a triar, més val que et fotin un  “moc” a temps que te’l fotin a les urnes. 

Ara que encara hi ha temps i l’oposició sembla despertar, posin cares als noms i noms a les cares. I s’hi ha algunes cares dures de veure o altres cares que es volen amagar, facin neteja a consciencia i amb cap. Perquè, finalment... en cap cap cap el que cap a segons quin cap.

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS