DIARI DE LES AMÈRIQUES (11): EMOCIONS QUE M'ESPERAVEN

Els dies són generosos pel que fa a vivències aquí a Santa Tecla. A part de tot allò que aprenc i em nodreix amb les persones que hem convidat a l'Encuentro de Escritores, que hem clausurat amb un èxit rotund fa una horeta (mireu la foto), hi sumo un llistat d'altres persones que estic coneixent per motius no previstos i ben diversos.

Ahir se'm va apropar un home que havia escoltat que jo venia de Tarragona. Se'n va cap als 80 anys i és elegant però senzill vestint. Té una mirada dolça, un to de veu suau i la educació necessària, que és molta, per escoltar en calma i parlar quan toca. Es diu José Domingo Chavez i va ser alcalde de Santa Tecla entre els anys 1970 i 1974. 

Va tenir la oportunitat de viatjar a Tarragona en aquella època en dues ocasions i en les dues va iniciar les converses per aconseguir que la ciutat bimil·lenària s'agermanés amb el municipi salvadoreny. No ho va aconseguir però ha estat guardant tota la documentació dels seus dos viatges aquests últims quaranta anys. Em deia que estava convençut que algun dia, que no sabia quan arribaria, vindria la persona adequada per parlar del tema i mostrar els seus records, compartir-los. I també diu que la persona sóc jo.

Vaig quedar amb ell aquest matí, horari de El Salvador, i he assistit a la cita, al Palacio de las Artes y la Cultura, amb moltes ganes. M'ha mostrat la documentació i li he fet una entrevista de quasi una hora de durada que he enregistrat. M'he compromès a publicar la nostra conversa a algun diari o, en cas que no interessi, al meu blog. I com ja em coneixeu, sabeu que ho faré. Li he comentat que l'alcalde Vilar, que ocupava el càrrec quan ell, el José Domingo era també alcalde, va morir fa un mes. I ha plorat una bona estona sense poder parlar. He respectat el sentiment i ho ha agraït mentre es disculpava per haver plorat.

Acabada l'entrevista m'ha dit que es volia fer una foto (mireu-la) amb els tres llibres més importants que té ara mateix. Un és un llibret sobre Tarragona que li van regalar l'any 1972. L'altre és un llibre sobre la història de Tarragona que va comprar ell. El tercer llibre és Aforo Completo, el meu llibre, que ahir va aconseguir a la presentació que vaig fer en el marc del Encuentro de Escritores. M'ha emocionat, i ho dic sincerament, aquest gest. A la imatge, els ensenya.

I ara, tot venint de la Plaza de la Musica on hem fet el concert de cloenda, m'ha succeït un altre moment que m'ha tocat la fibra i m'ha generat molta tendresa. De sobte algú m'ha tocat l'esquena i he sentit una veu infantil que, tot volent-me espantar amablement, em deia: Buuu.

Era una nena petita. Ven roses a un dolar i m`ha dit si en volia una. Li he donat el dolar, he triat la rosa i li he donat a ella mateixa. I ella m'ha regalat un somriure que no té preu. I m'ha preguntat d'on era jo. I mentre es mirava la càmera de fotos que jo duia penjada m'ha preguntat si la podia portar a ella amb mi cap a Espanya. I jo, que m'he quedat bastant descol·locat imaginant com deuen viure a casa seva en una ciutat on encara hi ha zones molt pobres i amb families que tiren endavant també els nens, li he dit que SI, que la podia prendre amb mi però dins de la càmera. I ens hem fet aquesta foto que també comparteixo amb vosaltres. 

En situacions com aquestes es referma una frase que vaig escoltar una vegada i en la que sempre he cregut: totes les coses importants de la vida no són coses. 

D'aquí a uns dies el José Domingo seguirà a Santa Tecla fent la seva vida diària que passa per anar a la biblioteca a llegir i ajudar al seu fill que fa poc que ha obert una consulta medica esportiva. Mentre, la nena seguirà matinant pels carrers i el Paseo del Carmen venent roses a un dolar. I jo seré de nou a Tarragona però els duré al cor per sempre i a la càmera per quan vulgui remirar unes emocions que surten soles i que eren aquí, a El Salvador, esperant-me per viure-les.