24 d’abril 2013


De conèixer nous indrets on no havies estat mai n'aprens moltes coses. A part dels hàbits, costums, tradicions o la pròpia gastronomia, veus com viuen la vida i com la pensen altres persones que sempre tens lluny i són properes, veïnes, per uns dies. 

On sóc ara, per exemple, tinc la possibilitat de parlar amb els botiguers i cambrers de les botigues on tafanejo o els restaurants on menjo. També parlo amb funcionaris de l'Ajuntament, xofers dels polítics i els seus escortes o amb els propis polítics i altres alts càrrecs amb els qui ens reunim aquests dies. 

Fa un parell de dies, el diumenge al camp de futbol del Alianza, conversava amb un nen que venia bufandes de l'equip local. Nosaltres havíem anat al camp a animar al Santa Tecla que actuava com a visitant.  

Li vaig fer entendre al nen que no podia comprar-li la bufanda però li vaig pagar els 4 dòlars que és al preu que les venia. Perquè ell, el nen que tenia com uns nou anys tot i que parlava com si en tingués el doble, em va explicar que amb el que guanya venent les bufandes està estalviant per comprar-se una bicicleta. No la vol per sortir al carrer a jugar. La necessita per ajudar a casa quan toca fer la compra, perquè té la mare malalta al llit, o per dur als seus germans petits a escola.

La sorpresa, impactant fins i tot, va ser quan em va dir: 

- ¿Solo me faltan 20 dolares para conseguir el dinero? ¿Sabes cómo los conseguiré? Teniendo fe en Dios.

La resposta em va deixar sorprès i, tot i que no crec en Déu, em va tocar el fons de la meva ànima. El nen va tornar deu minuts després i va insistir que em quedés la bufanda, que me la regalava igualment, perquè ell volia, tot i que jo li havia dit que la poses a la venda i es quedés igualment els diners. D'aquest moment  i del gest del nen n'he tret conclusions personals que em guardo. 

Us en explico una més. Aquest migdia ens hem entrevistat amb la Ministra de Cultura de El Salvador, Margarita Granadino. M'ha deixat també molt sorprès veure una persona que ocupa un càrrec tant alt apropar-se a nosaltres amb tanta senzillesa i proximitat. 

Acostumats que a Espanya molts polítics es creuen Déus, és xocant comprovar com aquesta dona se'ns ha posat a la butxaca parlant de les seves polítiques adreçades a l'educació dels nens i als joves, i també a la gent gran, en matèria educativa. La trobada que estava prevista en trenta minuts s'ha prolongat dues hores i em quedo amb una frase de la Ministra que no té pèrdua:

- Sóc aquí de manera temporal. Aquesta feina és transitòria i no vull ocupar el càrrec més temps quan acabi el mandat. És un treball com un altre en bé del poble.

De ben segur que d'aquesta vocació de servei que té ella al nostre país en faríem un acudit dolent. Del contingut de la conversa n'he tret altres conclusions que també em guardo. 

I tot això ha passat mentre vosaltres, lectors del bloc, estàveu vivint la Diada de Sant Jordi, el dia de la rosa i els llibres. Com a la majoria ja us conec m'he permès enguany el petit luxe de desaparèixer de la ciutat i, com deia al començar, parlar amb aquests nous veïns temporals. Demà dimecres parlaré de fotografia, de bons fotògrafs i d'una foto que m'acompanya en aquest viatge. 

La foto que comparteixo avui amb vosaltres la trobareu rara, poc atractiva. L'he fet al Palacio de la Cultura y las Artes de Santa Tecla. És un treballador pintant una columna del Palau, un espai que repinten cada setmana i que és l'únic element patrimonial que va quedar sencer a la ciutat el dia del terratrèmol del 2001. Però també simbolitza la importància de mantenir el nostre cos i la nostra ànima, el nostre estat personal, dret i ben cuidat. Hem de ser els propis pintors dels nostres moments, de la nostra història que fem dia a dia.  

6 Responses so far.

  1. Anònim says:

    Hola Oscar. Soy Paula. Siempre es util extraer conclusiones de nuestra vida y en tu caso como ha cambiado mucho estos ultimos tiempos pues aun mejor. Me agrada que analizes los sucesos.

  2. Anònim says:

    Pajaruuu

    Estigues tranquii i feliç que aquí ja ho tenim tot ben controlat i no hi ha res de nou. Segueix la falta de respecte però ja saps què diuen: a palabras necias oidos sordos.
    ¿Has canviat de país o que? A mi em surt que escrius desde Costa Rica. Paiooo que viatges més que el Willy Fog.

    Anton

  3. Hola Paula!!! ¿Estás ya recuperada? Espero que si. Sobre lo que dices, ya sabes que siempre analizo todo lo que vivo. Mi vida no ha cambiado demasiado, ha tenido un pequeño kit kat o llámalo desliz temporal lleno de errores, pero se mantiene como siempre. En constante crecimiento, rodeado de amigos de verdad, de felicidad constante y de elementos que hacen que cada dia sea una novedad que vale la pena vivir. Cuando vuelva te llamo y nos vemos. Un besazo y cuidate mucho!!!

  4. Anònim says:

    que trist tot plegat, pajaru, que trist.

    Anton

  5. @sended by iphoneAnton jajajaja molt bona la teva aportació com sempre. Tot i la distància jo també ho tinc tot controlat a nivell de feina.

    Això de les palabras necias que comentes ni ho tinc en compte. M'agrada més allò de Dios los cria y ellos se juntan. A més que ja no tinc temps, ni ganes jajaja, d'escoltar certes coses. Nosaltres, tu jo i els nostres amics, vivim en un món de gent equilibrada. Els tarats mentals viuen en un altre. No ofen aquell que vol sinó aquell que pot. Està tot dit, oi?

    No estic a Costa Rica. El tema és que a El Salvador li dóna servei d'internet la companyia costarricense i per això surt que la connexió es desde Costa Rica però segueixo aquí, a Santa Tecla.

    Com sé que ens veurem el cap de setmana del 3 al 5 de maig a la fira de la rambla, ens saludem i fem una cerveseta plegats que tinc moltes novetats per comentar-te.

    Apa! una abraçada tant grossa com la cervessa que em vaig a fotre ara mateix a la Plaza de la Música envoltat de bars, restaurants i botigues. Avui hi ha mercadet de fruita i mercadet d'artesania. Ideal per passar el temps.

  6. @sended by iphoneNooo Anton. Trist perquè?
    Tu estàs trist? No oi. I em veus trist a mi? No, oi?. Doncs ja està.
    L'esclavatge emocional s'ha acabat, el llast ha caigut per la borda, el cel torna a ser clar, el sol surt cada dia i de les errades se'n aprèn. Si tens clar tot això... a vivir que son dos días.

    I no cal pensar en res més. A tu, a mi i a les moltes altres persones que tenim en comú no ens ha de preocupar aquest pa per avui i fam per demà. Apa! gaudeix i estigues trànquil. Una abraçada!

    Ara si, marxo a fer la birra que m'esperen.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -