Header Ads

DIARI DE LES AMÈRIQUES (9): LA RIQUESA DE COMPARTIR, EL VALOR DE VIURE


Acabo d'arribar del sopar que hem fet després de la inauguració del VI Encuentro de Escritores por la Tierra a Santa Tecla. Compartir taula amb escriptors i artistes de Xile, El Salvador, Mèxic, Costa Rica, Guatemala i Hondures ha estat un d'aquells moments únics. El temps passa volant perquè ets feliç i t'esvaeixes del tot del moment. 

Entres en un estat relaxo i et dediques a parlar i escoltar, percebre nous coneixements i compartir els teus. I amb la màxima igualtat i sense rivalitats. La riquesa personal que et generen trobades com aquestes, que ja havia viscut anteriorment tot i que no amb l'empatia  que hi ha hagut avui, et fa reflexionar en molts sentits. 

Abans del sopar s'ha inaugurat l'Encuentro. Tot ha anat de primera. El Palacio de la Cultura y las Artes de Santa Tecla s'ha omplert amb ciutadans interessats en saber què fem i farem aquestes tres dies. La exposició que jo havia de presentar sobre el company, amic, i fotògraf Enric Leor l'hem hagut de posposar per demà per falta de temps.  I en certa manera és millor perquè demà ja serà aquí el Ministre de Cultura de Costa Rica i podrà gaudir de l'acte. 

Avui, com cada dia, m'enduc una experiència diferent de la jornada. Un home d'uns cinquanta anys nascut a Santa Tecla se m'ha apropat. M'ha comentat que fa anys que està fent poesies però té la por que allò que escriu no agradi. I ho vol compartir. És un home senzill. Va perdre la seva dona i els seus dos fills al terratrèmol que va patir la ciutat l'any 2001. M'ha demanat si puc quedar amb ell un moment i llegir les seves poesies per dir-li què en penso. Hem quedat avui mateix a dos quarts de cinc de la tarda. Serà un plaer atendre'l, parlar i saber què pensa de la vida i com veu aquest món a través de les seves paraules escrites però sobretot en persona. 

La tertúlia del sopar s'ha prolongat fins ara, les dues de la matinada a El Salvador, o sigui que d'aquí a cinc hores toca llevar-se de nou i afrontar el dia. Però com sempre dic, si allò que fas ho fas a gust, no és pas cap penitència ni càstig. O sigui que tornarem de nou al plaer de viure o, més ben dit, seguirem endinsats en ell.

La foto que acompanya el post me l'han fet amb les fotos de l'Enric Leor com a escenari principal.

2 comentaris

Pere Sans ha dit...

Amb cara de feliç.

Oscar Ramírez ha dit...

Pere, amb cara del que sóc jejeje. Cuida't.

Amb la tecnologia de Blogger.