07 d’agost 2015


La Sally va vendre el seu cos, sent molt jove, a canvi de les drogues i va acabar a la indigència. Fins que un dia, a la sortida d’un restaurant, va demanar una cigarreta a una persona i aquella persona es va asseure al seu costat a preguntar-li com havia arribat fins allí. 

Aquella mateixa persona va ajudar-la emportant-se-la a casa, aconseguint que la desintoxicació fos real, donant-li amor fraternal, buscant-li una feina i fent tantes altres coses. La va ajudar des d’aquell moment de la cigarreta i fins el punt que avui, la Sally té feina i casa, parella i una nena preciosa de deu anyets. I va als concerts de la persona que la va ajudar perquè els té gratis de per vida, com la seva amistat i tantes altres coses.

La Sally ara té 54 anys i el seu amic es diu Vasco Rossi. La cançó és del 1996 i el seu sentit real, que he conegut fa un parell de dies, és el que us acabo d'explicar amb permís de l'autor, quedi clar. Cada cop que la cançó sona, ja sigui en directe als concerts, per la ràdio o per la televisió, els drets d'autor van a parar a un número de compte que va a nom de la nena a qui ell, el Vasco, li fa de padrí. La lletra de la cançó, que us he traduït amb el mateix ritme que té el tema, explica la història de la Sally en tres parts. I diu així: 

----

La Sally camina pel carrer sense, ni tan sols, mirar al terra. La Sally és una dona que ja no té ganes de lluitar. La Sally ha patit massa, ha vist quines coses et poden caure a sobre i condemnar. La Sally ja ha rebut “el càstig” per cada distracció o debilitat, per cada “càlida carícia” que ha “donat” per no sentir... amargura.
Escolta com plou, escolta quin soroll tan bell.  

La Sally camina pel carrer segura, sense pensar en res, ara ja mai mira a la gent amb indiferència. Són llunyans aquells “moments”, quan una mirada provocava “angoixes”, quan la vida era més fàcil i era possible menjar maduixes. Perquè la vida és com un calfred fugaç, és tot un equilibri per sobre de la bogeria, per sobre de la bogeria. 

Escolta com plou, escolta quin soroll tan bell.

Però potser, Sally, aquest és el sentit, el sentit... del teu “vagar”, potser al final un s'ha de sentir-se un pèl malament. Potser al final d’aquesta trista història algú trobarà el coratge per afrontar els “sentiments” de culpa i esborrar-los d’aquest “viatge”, per viure de debò cada moment amb la seva desil·lusió i com si fos l’últim. 

La Sally camina pel carrer lleugera, ja és de nit i s’encenen els llums dels fanals, tota la gent corre a casa davant de la televisió. I li passa un pensament pel cap: potser la vida no està del tot perduda, potser alguna cosa s’ha salvat, potser al final no ha estat tot un error, potser era correcte així?. 

Potser, potser sí era així. I què vols que t’hi digui jo? escolta quin soroll tan bell.  

----

Us proposo veure i viure la cançó en dues versions. La primera és en directe a l’estadi de San Siro. Hi ha encara una plaça, poseu-vos al costat d’uns dels 80.000 espectadors que, com notareu, hi ha al camp i a les grades. Teniu el vídeo aquí a sota. I després, us proposo escoltar-la en versió acústica perquè el Vasco només la canta en acústic quan la Sally, a qui enfoquen perquè no la coneixen, és entre el públic. L’acústic el podeu veure AQUÍ.



Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -