LA MAJESTUOSITAT DE L’ÚLTIM CERCLE POLAR

El text d’aquest escrit no és nou, és un d’aquells que estava atrapat en fulles velles i esperava el seu moment. Això de tenir escrits empresonats ja em passa sovint però també és cert, en honor a la veritat (locució feta), que tots acaben sent alliberats quan toca. Succeeix, i parlo d’aquest text que ara comparteixo, que ha estat una cançó qui l’ha salvat de la foscor de les carpetes. L'escrit es diu "caos".

CAOS

Els ulls, filtres de la llum per a la ment, arquitecte dels colors, estripen teles pintades de negre, una darrera l’altra, amb l’esperança que darrera, a la següent, aparegui la llum, una certesa, per a la qual el cos és cec.

El text, com deia, és el complement ideal a la cançó que us comparteixo i que es diu "L'últim cercle polar". Penso, un cop l’he escoltada les suficients vegades, que és una composició amb molts adjectius possibles. La considero monumental, majestuosa i extremadament sensible. La Maria Coma, la seva autora, i els músics que la fan possible, teixeixen un ambient sobre l’escenari que envaeix a tot el públic de la Sala Bikini i al propi espectador quan mires el vídeo. Això, costa molt i molt aconseguir-ho.

La programació dels teclats de la Maria i per suposat la seva veu, la percussió del Pau Vallvé i la complicitat dels altres músics fan possible aquesta meravella que cal saber apreciar. Dediqueu-vos a mirar (perquè és un vídeo per gaudir-lo des del primer segon) i a escoltar-ho amb la calma que es mereix. Repeteixo: una peça majestuosa i monumental.