Header Ads

LA TORRE




Torres de totes les mides defineixen l’horitzó: merlets que desafien el cel, minarets que projecten ombres allargades, fars alexandrins, immensos fortins, torres mestres...

De totes les construccions de la ciutat, els viatgers només recorden les seves formes aèries, com si aquell lloc estigués suspès i els peregrins tan sols poguessin arribar a les torres saltant des d’un núvol. El passeig és un plaer prohibit als homes.

De totes les torres, en destaca una de sola que és patrimoni dels ocells. Els nòmades viatgers se la miren des del carrer principal amb plaer. La torre no forma part de cap castell ni té merlets ni és fortalesa de defensa de res ni de ningú.

Únicament els ocells, els únics que hi viuen, saben el perquè de l’existència però volen en silenci al seu voltant. Tal volta no existeixi explicació, ni ocells ni torres, ni el cel de la ciutat ni la ciutat. Potser l’horitzó és net i llis, sense núvols ni terra a sota, ple d’homes sense dret a passejar, ni ser-hi, ni somiar.

Escrit metafòric-psicodèlic sobre l’art de voler volar i la delicadesa del gest de veure viure. 
La il·lustració és del Christian Schloe.

 

Amb la tecnologia de Blogger.