ENCETANT LA NOVA PELL
Ens avesem a
tots els ritmes que ens imposa la vida però només sabem ser feliços en un estat
concret. A certes edats notes el pas del temps amb una voràgine que et fa estar
eufòric o envoltat per la malenconia en dècimes de segon. Passes del caliu humà
a la freda absència de persones i trobes explicacions al perquè de tot plegat però
no et convencen.
Aquest diumenge,
mentre anava canviant d’anys i encetava la pell dels 44, veia passar mentalment
retalls dels darrers mesos, m’amistançava amb alguns fragments però després els perdia
de vista. Vaig pensar que tot passa massa ràpid, que se’ns crema la metxa a una velocitat on no ens
salva ni saber córrer. Els anys, ara els veus i ara no els veus.
Amb tot, però,
he de ser sincer al fer el balanç fins el moment: Sumo més vida als anys que no
pas anys a la vida malgrat tinc la sensació, trista i constant, que estic
perdent el temps en no sé què. Inconformista, sentimental i tastaolletes (cul
inquiet si ho preferiu). Així sóc, així em mantinc. Malgrat tot, segueixo
remant.
Comentaris