Header Ads

AMOR, CANÇÓ, PETÓ


A la llibreria més antiga de St. Andrews hi vaig trobar abans d’ahir, a molt bon preu, una edició de col·leccionista dels “Sonets d’amor” de Shakespeare. L’Eliška em va animar a comprar-lo. Gaudeixo dels primers fulls, amb dificultat perquè l’anglès llegit encara se’m resisteix en algunes parts gramaticals, i és tot llegint que em ve al cap el Joan Barril. 

La setmana passada, quan vaig fer la maleta, vaig posar-hi dos llibres seus i una selecció dels seus millors articles recopilada fa uns dies per El Periódico. El gran Barril ha marxat però ens ha deixat un llegat tant ampli que estarem anys a revisar-lo del tot. 

Tinc davant el portàtil encès i la carpeta de fotos fetes a l’Eliška està oberta. En elles hi ha totes les meves passions: el coll, les pigues i els peus. Hi són a trossos, per separat, amagades o a primer cop d'ull. Fins ara, només una dona les ha reunit totes a l'hora davant meu. Però no és aquí, no hi és tampoc ara.

Reviso la carpeta del portàtil amb les fotos. En miro unes quantes i cadascuna d’elles té cabuda als escrits de Barril. Faig la prova. Llegeixo algunes de les reflexions del mestre periodista i busco la imatge que s’hi escau. Tot lliga i m’agrada. Acabo el dia escrivint deliciosament.  

En l’amor arribarà sempre un moment en que un altre es preguntarà qui érem i què vam significar per a la dona que ell estima ara. Algú, demà, caminarà, estimarà i acariciarà la pell que nosaltres estem estimant i acariciant avui. I potser hi veurà també les nostres traces. I ens agradarà també que ens agraeixi el temps que vam dedicar a construir-nos mútuament.

Una cançó d'amor no ho és mai quan s'estima, sinó quan es recorda... Sense cançons d'amor no tindríem paraules d'amor i no sabríem desembarassar-nos de sentiments que a vegades necessiten paraules que serveixin de pont entre el desig i la carícia... mentre estimem -o creiem estimar- nedem en aigües tèrboles. La cançó d'amor ens fa transparents i simples. Ens crèiem artistes d'amors complicats i potser només som petits infusoris unicel·lulars que ens movem per instint.

El petó no es roba. El petó se sembra i creix. El petó llargament somiat ens fa sentir el gust de les platges després de la soledat. El petó té gust i l'identificaríem entre molts altres petons. De petons se'n fan molts, però hi ha petons extraordinaris que no es busquen sinó que es troben.

I demà a primera hora, vol de retorn a casa. 

St. Andrew, 30 de desembre del 2014
Amb la tecnologia de Blogger.